Totxanes, totxos i maons

Enlluernat, atabalat, excitat i esgotat acabo d’arribar a casa amb un taxi directe des del camp d’aviació (*) després de passar tres dies inoblidables i en magnífica companyia a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Dissortadament no vàrem ser a temps d’assistir a la multitudinària roda de premsa de presentació del programa i del logotip -deliciós- creat per Miquel Barceló però sí que puc dir que les reaccions que he anat detectant entre els editors i la gent de l’organització de la Fira és que l’any vinent la cultura catalana i els escriptors en la nostra llengua podem fer un magnífic paper.

Passejant per l’estand del Llull em trobo amb el coblocaire Biel Mesquida, autor d’un text preciós (vegeu-lo aquí) que ha llegit durant l’acte de presentació i que s’ha distribuït a tota la premsa i parlem del "mono" que representa estar uns dies allunyats del Bloc. Ell, però, ha tirat de portàtil i ha fet cada dia la seva aportació. Jo he fet més el mandra.  (n’hi ha més)

Demà farà disset anys que l’Avui va publicar el meu primer article de crítica -"Conduint tota la nit", de Rafael Vallbona- i m’adono que comença a haver-hi gent que em torna a conèixer en una nova dimensió gràcies a aquestes Totxanes. Gent que estimo i que respecto. Així doncs, gent que penso que té altres maldecaps  i que, per tant, no podia imaginar-me que em seguia m’ha parlat de Claude Nougaro, o m’ha donat el condol per la mort de la meva mare, o m’ha parlat del meu Àlbum de Bètera. I tot plegat em fa sentir un punt cofoi i torbat. Gràcies a tots plegats des d’aquí.

En arribar a casa dues notícies negatives: la mort de Josep Faulí i la d’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Dos homes molt diferents quant a concepcions ideològiques però ambdós mereixedors del qualificatiu -ara, dissortadament, massa oblidat o girat cap a la conyeta- de patriotes d’una peça.

Dues persones que vaig conèixer i tractar molt fugaçment però de les quals sabia que me’n podia refiar sense cap mena de reserva.

Perdoneu el tòpic però ho dic amb ple convenciment: sense Faulí i el Guti avui som tots plegats una mica més pobres.

(*) Precisament aquests dies d’agafar avions i de passejar entre llibres -amb temps, doncs, per deixar la ment en posició de vagareig- m’ha vingut a la memòria l’expressió que feia servir la meva àvia quan havia de parlar de l’aeroport: "camp d’aviació". I m’han agafat ganes d’adoptar-la. Potser és la novetat del retrobament amb el record però jo la trobo preciosa, aquesta expressió. Camp d’aviació, camp d’aviació, camp d’aviació…

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!