Totxanes, totxos i maons

Em trobo amb una vella amiga a la qual no veig des de fa força temps. Anys enrere va marxar a treballar a un país centreuropeu i hi va arrelar durant una llarga temporada. Ara ja ha tornat i té ganes de refer els contactes d’antany.

Em pregunta què és de la meva vida i em falta temps per parlar-li de la nostra nova situació. “Des de fa quasi un any -li dic- l’A. i jo practiquem un nou ofici: fem d’avis”. 

(n’hi ha més)

M’explica que encara se’n recorda del que li vaig dir quan em va anunciar que s’havia quedat embarassada. “Allò del vitalici”, em diu per si no sé de què em parla. I tant que ho sé, de què em parla… Efectivament aquesta és una reflexió que encara ara li faig a qualsevol amic o amiga que és a punt d’assaborir la meravellosa aventura de tenir un fill.

Portar un fill al món, els explico, és subscriure una pòlissa de neguits i patiments de tipus vitalici. Vull dir que la condició de pare (i de mare) porta implícit un plus d’angúnia especial per tot allò que al llarg de la seva vida li passa (o li deixa de passar) al teu fill. Hi ha gradacions, és clar, però tot ve a ser el mateix: quan és un nadó i tot s’ho fa a sobre perquè mai saps amb exactitud per què gemega, una mica més gran, quan ja s’eixuga sol el cul, perquè intueixes el perquè, i de vell, quan ets tu qui ja no s’aguanta els pets, perquè creus que ho saps tot i t’adones que estàs tan insegur com quan vares començar.

L’ofici d’avi, però, ve a representar una treva col·lateral en aquest procés. La pòlissa vitalícia de neguits es manté en vigor però tu, que ja ho saps, intentes amorosir-ne els efectes. Pensant, sobretot, en els teus fills que tot just ara comencen a adonar-se en carn pròpia de l’abast que tenen les clàusules del tracte.

Des de la talaia dels anys i de l’experiència -dues coses que solen anar associades, però, ai las, no sempre- li explico a la meva amiga que la feina principal dels avis és ser-hi. Ser-hi sempre que fa falta, sense demanar protagonismes que no els siguin atorgats a través del transcurs natural de les coses. I -imitant aquell impagable “Ante todo mucha calma”, dels Siniestro Total– no perdre mai el somrís, la cantarella i el gest tranquil. El gest que, a fi de comptes, transmet un tresor tan preuat com és la serenitat i la confiança.

La vida concedeix poques segones oportunitats. I una d’aquestes poques és assolir la condició d’avi que et permet reviure, trenta o trenta-cinc anys més tard, la teva primera experiència de paternitat.

Desenganyem-nos: la pòlissa continua en vigor, però ara tens uns quants motius (deliciosos) per pensar-hi una mica menys.

La meva amiga em va donar les gràcies i em va dir que m’havia entès i que li hauria agradat tenir un avi com jo. No m’ho esperava, això, i m’he limitat a fer-li un petó i a quedar per un altre dia. Uf.