Totxanes, totxos i maons

Si vaig a mirar no he coincidit tantes vegades amb la valenciana Tina Soler que ens acaba de deixar i, tanmateix, la notícia m’ha entristit perquè, tot i la poca freqüència, el record que en tinc és intens i molt grat.

La vaig conèixer un dia de finals d’octubre de 1988. Ara mateix no recordo per quina sèrie de coincidències m’havia arribat una invitació formal d’Eliseu Climent per assistir a la primera Trobada de Joves Escriptors dels Països Catalans que es celebrava a València durant la Setmana dels Premis Octubre i aquí va ser on va començar tot.

I parlo de coincidències -o de casualitats- perquè aleshores jo ja traginava trenta-vuit anys (és a dir, que no acabava d’encaixar del tot en l’etiqueta de ‘jove escriptor’) i, a més a més, la meva vida literària era encara força subterrània perquè no seria fins dotze mesos després que començaria la carrera de crític de llibres al diari Avui.

El cas és que aquell dijous d’octubre de fa trenta-dos anys uns quants escriptors joves que vàrem coincidir a l’Estació de Sants i jo estàvem citats cap al migdia en un pis del carrer de Moratín, a tocar de la plaça de l’Ajuntament de València, per recollir la paperassa de la Trobada i les credencials que durant tres o quatre dies ens permetrien ser pràcticament els reis del mambo literari en terres de Jaume I. Va ser en aquell pis on vaig veure per primera vegada la Tina Soler, una dona dos o tres anys més gran que jo, amb una presència imponent (en tots els sentits del mot) i una energia desbordant que el primer que ens va demanar va ser els bitllets del tren (dies abans ja ens havien avisat que no els llencéssim) per pagar-nos trinco-trinco l’import del viatge d’anada i el de la tornada.

Durant aquells tres o quatre dies ens la trobàvem en tots els actes que s’havien programat i sempre tenia les instruccions adients, la informació sobre els canvis de darrera hora i, sobretot, una permanent rialla als llavis que contrastava amb aquella energia que semblava que no tenia límits i que, en conjunt, aconseguia que la seva companyia fos summament agradable. Per això em sembla tan adient l’apel·latiu‘el somriure dels Octubre’ que li ha atribuït el redactor en el títol de la notícia (aquesta) de la seva mort. (*)

La colla de lletraferits que ens hi aplegàvem no era petita. Ara mateix recordo Maria de la Pau Janer, Rafael Vallbona, Xulio Ricardo Trigo, Pep Ballester, Ramon Guillem, Màrius Serra, Ferran Torrent, Dolors Palau, Josep Maria Fonalleras… però sé que me’n deixo una bona pila al tinter i si llegiu aquest apunt trobareu una petita facècia que uns quants ens vàrem empescar un d’aquells vespres d’octubre a València.

Vaig anar a les Trobades dues vegades més encara: el 1989 i el 1990. Recordo que en un dels anys es va presentar ‘Els treballs perduts’, de Joan F. Mira, i que un altre any (o potser el mateix) es va inaugurar el primer tram del Metro de València. Pel que fa a 1990  l’amic Eliseu Climent va fer festa grossa en organitzar tot el programa de la Setmana dels Octubre al voltant de la commemoració dels 500 anys de la publicació del Tirant (recordo una espectacular ‘mascletà’ de celebració a la plaça de l’Ajuntament) i que la revista El Temps va començar a editar uns fascicles de l’obra de Joanot Martorell de dos formats simultanis: en còmic i en text convencional. Encara els conservo entre els llibres que em porten millors records. I d’alguna manera, el record de la Tina Soler no és gens aliè a tot plegat.

Bastants anys després l’A. i jo vàrem visitar l’edifici d’Octubre, que s’acabava d’inaugurar, amb un guia d’excepció: el mateix Eliseu (ho vaig explicar aquí). En passar per les oficines d’El Temps vaig veure la Tina i ens vàrem poder saludar fugaçment (sortia atrafegada a una reunió fora de l’edifici). Després res.

Fins avui que he sabut que s’havia mort i que, trist, m’ha sortit aquest recordatori mal girbat però ben sincer.

——————————————————————————

(*) Segur que hi ha raons que ho poden justificar i que potser a mi se m’escapen, però trobo estrany que aquest obituari -publicat en la pàgina web d’El Temps– no hagi aparegut també en l’edició en paper de la revista. La Tina s’ho mereixia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!