Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 de gener de 2007
0 comentaris

Quaranta-vuit hores valencianes (1: Octubre i la Pepica).

Com que em quedaven encara dos dies de vacances pendents ens vàrem decidir a anar a viure les primeres hores de 2007 a València, una ciutat que l’A. i jo ens estimem molt i en la qual mai no ens hem sentit estranys. A més a més aquesta vegada hi havia una raó ben especial per fer el viatge: conèixer el nou Centre Cultural Octubre (vegeu aquí) que Eliseu Climent i la seva gent han bastit en ple centre històric de la ciutat tot recuperant un edifici tan emblemàtic per als valencians com és el dels antics magatzems El Siglo. 

La primera intenció de l’A. i meva havia estat de fer-hi cap durant la setmana dels premis Octubre, que és quan el Centre es va inaugurar, però lamentablement no ens va ser possible. Per això tan bon punt se’ns ha presentat l’ocasió hem tirat mà de l’Euromed i a primera hora de la tarda del dia 1 cap a València hi falta gent.

Lògicament no havíem avisat a ningú de les nostres intencions de fer el turista pel Centre Octubre però vàrem tenir una sort immensa ja que, tot i l’època de vacances, el dimarts a primera hora hi eren gairebé tots els vells amics. I molt especialment la Rosa i l’Eliseu. L‘A. i jo vàrem tenir, doncs, l’extraordinari privilegi de conèixer tots els racons de l’edifici de la mà del millor guia que podíem esperar: el mateix Eliseu.

No m’allargaré en els detalls. Només diré que agraïm moltíssim la generositat amb què l’Eliseu ens va dedicar el seu temps i que val la pena conèixer Octubre i secundar la feina que des d’aquelles quatre parets s’està fent. L’edifici està dissenyat amb una cura exquisida pels detalls i pensat per aprofitar cada metre quadrat sense donar, però, sensació d’atapeïment. De tots els elements decoratius em quedo amb l’espiral giratòria d’Andreu Alfaro que travessa de dalt a baix el pati central. Una espiral metàl·lica connectada amb l’original penell -també obra d’Alfaro– que corona la lluerna central (vegeu la fotografia) i que va girant segons els capricis del vent.

A segona hora del matí vàrem agafar un autobús fins a la Malvarrosa i d’allí, passejant tots dosets arran de platja (*), vàrem anar cap al Cabanyal on hi ha els restaurants que sempre ens agrada de visitar per menjar la paella de ritual: la Marcelina, l’Estimat, la Pepica… En aquesta ocasió ens vàrem decantar per la Pepica.

En entrar al menjador gran sorpresa en veure la quantitat de gent que havia decidit fer el mateix que nosaltres. No cal dir que la majoria eren forasters tot i que no hi faltaven els autòctons. En solitari o bé acompanyant els visitants. Em poso “tremendo” i li comento a l’A. que no és gaire difícil identificar-los, els de la terra: són els que fan cara d’estar pensant: “A qualsevol cosa li diuen paella. Per a paelles bones, les que fa ma mare”. Una frase que he de sentir quatre de cada cinc vegades que parlo amb un valencià de les paelles que he menjat en algun restaurant d’aquella terra tan magnífica i alhora tan especial.

(*) Mentre passejàvem l’A. i jo per la Malvarrosa ens hem fixat en un home gran que venia cap a nosaltres. Des d’uns metres abans ja vèiem que ens mirava fixament i que començava a dir algunes coses en veu alta. Quan ha arribat a la nostra alçada s’ha aturat i ens ha fet una espècie de reverència mentre deia: “Así me gusta. Bien juntos y cogidos de la mano. Que tengan cuarenta años más de felicidad”. Sorpresos per la inesperada sortida d’aquell home no li hem donat ni les gràcies per la delicadesa. Es veu que se’ns notava, tu, que estàvem d’allò més bé.

(Continua aquí, que l’endemà vàrem anar a veure la cosa aquella del Calatrava)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!