Totxanes, totxos i maons

(La primera part la trobareu aquí)

Durant el dinar nadalenc surt el tema dels idiomes estrangers. Recordo que els primers contactes amb el francès els vaig tenir quan anava a visitar la tieta Conxita i el tiet Martí -els rics de la família- que, entre altres coses insòlites per a nosaltres, compraven "Paris-Match". No sé exactament per què però d’aquelles visites -que jo aprofitava per tafanejar la pila de revistes que tenien a la saleta- m’ha quedat gravat l’anunci d’una beguda  que es deia Dubonnet i que tenia com a eslògan la frase "Du bo… du bon… Dubonnet".  (n’hi ha més)

El noi gran de casa comenta que la primera percepció de l’existència d’altres llengües la va tenir amb aquells rètols que hi havia a la façana dels bancs que posaven: "Cambio / Change / Exchange / Weschel / Valuta" amb les banderes corresponents al costat de cada paraula.

En sentir això em va venir a la memòria una petita facècia que fa quinze o setze anys ens vàrem empescar uns quants lletraferits incipients a València. No donaré noms (tampoc us atabalaré amb inicials, no patiu) però sí que donaré dues dades: que els protagonistes de l’escena érem set o vuit escriptors, periodistes i crítics literaris tots en fase encara incipient, i que em consta que uns quants d’ells ara són també blocaires i/o freqüenten aquestes totxanes.

L’escena va tenir lloc un vespre de finals d’octubre a València. Hi érem convidats per la gent d’Acció Cultural del País Valencià als encontres d’escriptors que complementen el programa de la setmana dels Premis Octubre. Començava a fosquejar i érem asseguts a la terrassa d’un bar mentre fèiem temps per anar a sopar.

De sobte a un del grup se li va ocórrer de proposar un joc literari: es tractava d’inventar-nos entre tots plegats un escriptor, dotar-lo d’una bibliografia imaginària i, fins i tot, de referències crítiques erudites dedicades a la seva obra i convertir-lo en una espècie de tòtem d’aquell grup. Un aleshores incipient contista -i ara un dels escriptors més notables que tenim- va dir només un mot -"Weschel"- mentre amb el dit assenyalava el rètol acabat d’il·luminar de l’oficina bancària que hi havia al costat del bar.

"Collonut! Li direm Arno Weschel. I serà noruec", va dir un altre. I així va néixer allò que els anglesos diuen un "private joke". La troballa ens va entusiasmar tant que allí mateix ens vàrem comprometre a fer servir la figura d’Arno Weschel en els articles, contes i altres textos que tinguéssim per publicar en les següents setmanes o mesos.

I així va ser. Si mal no recordo un dels allí presents, pertanyent com jo al ram de la crítica i actualment blocaire notori, es va comprometre a portar la comptabilitat de totes les aparicions del fantasmal Arno Weschel i em consta que durant una temporada ho va fer.

Han passat ja molts anys des d’aleshores i els detalls de tot plegat se m’han anat desdibuixant però crec recordar que el senyor Weschel va aparèixer en un conte i en tres o quatre articles dels allí presents. Jo mateix vaig fer una breu referència a un text crític sobre un llibre de Weschel (falsa com un duro sevillà) en un comentari sobre un llibre (aquest sí que ben real) que ara mateix no recordo.

Desconec si la facècia va allargar-se molt més en el temps. Estic convençut que quan algun dels integrants de la conxorxa llegeixi això li vindran records d’aquells vells (i bells) temps que tots érem feliços i indocumentats. Fa com les cireres, la memòria: que un record arrossega un altre i no hi ha manera d’aturar el raig.

Quan ahir, mentre dinàvem tots plegats, vaig explicar tot això el noi gran de casa va somriure i va dir: "Aquests jocs són els que més m’agraden". M’havia entès perfectament.

Onsevulla que sigueu, mestre Arno Weschel, que la fortuna us acompanyi.

I que a nosaltres ens mantingui intacta la il·lusió del joc…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!