Totxanes, totxos i maons

Després de llegir l’apunt d’aquest cap de setmana dedicat a la germana Josefina (aquest) un bon amic i seguidor d’aquest Bloc em parla, amb un punt de lloança, del fet d’haver tingut la bona pensada d’escriure un apunt després de la visita que li vàrem fer a Sant Benet de Montserrat el 2013. ‘Ho tens tot escrit’, em diu.

I, certament, resulta que sí. Que és així. Sense tenir-ho, ni de bon tros, com a idea preconcebuda, aquell 16 de juny de 2004 que vaig començar a escriure les Totxanes estava posant la primera pedra (la primera totxana, vaja) d’aquest edifici on he anat allotjant centenars de records –persones, experiències, escenes, sentiments, opinions, músiques, lectures…– fins a l’extrem de poder dir que els 4.490 apunts que en el moment que escric això –dilluns 2 d’octubre de 2023 al vespre– estan penjats en el Bloc (i, doncs, a l’abast de qualsevol lector) recullen una gran part dels meus records. Una gran part de la meva biografia.

Una vida escrita, en podríem dir, que he anat reflectint en aquestes pàgines/pantalles de manera una mica aleatòria. Vull dir que els textos els he escrit a mesura que he anat recordant –o vivint– allò que explico. Sense perseguir cap mena de cronologia però veient, ara sí, després d’uns quants milers d’apunts, que rarament puc parlar amb algú d’experiències que he viscut al llarg de setanta-tres anys sense fer referència a un –i de vegades a més d’un– text contingut en aquest Bloc.

Un Bloc que aviat complirà vint anys d’existència i al qual dedico una atenció força continuada, cosa que, traduïda en xifres, fa una mitjana d’uns quatre apunts setmanals que no està (crec) gens malament.

Escriure, de vegades, et treu el llegir. I a l’inrevés: llegir et treu l’escriure. I la feina acumulada (com l’any i mig que vaig dedicar-me a fer de comissari del Centenari del naixement de Joan Triadú) sol allunyar-te de les dues coses: del llegir i de l’escriure. També la fatiga. O, senzillament, travessar un període de poques idees. O de cap. Aleshores el Bloc roman en silenci. Cosa que no m’amoïna perquè sé que tard o d’hora el flux es reprendrà. Si fa no fa com m’ha passat en les darreres tres o quatre setmanes.

Aleshores –quan el flux s’interromp– pot passar una altra cosa remarcable, meravellosa: algun lector que m’aprecia m’envia un comentari privat pel correu electrònic preguntant-me si estic bé, si em passa res, que per què aquell silenci…

Ja fa temps que vaig llegir ‘El tramvia groc’, el llibre que aplega els records d’infantesa de Joan F. Mira. En la introducció, titulada ‘L’ample palau de la memòria’ el mestre Mira fa unes consideracions sobre els records i l’escriptura que em semblen idonis per tancar aquest apunt:

“La memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. En veritat, la memòria és la reina de les paradoxes: és capritxosa i va, com qui diu, al seu aire. Montaigne es lamentava amargament d’aquesta inconsistència: ‘Plus je la sonde, plus elle s’empêtre et embarrasse; elle me sert à son heure, pas à la mienne’. Ens serveix quan ella vol, no quan volem nosaltres, aquesta és la qüestió. I afortunadament està plena de racons foscos i de forats inaccessibles: altrament no la podríem suportar, perquè ningú no es pot suportar sencer a si mateix, ni veure tot sencer el temps passat, i el món i els altres. Segurament recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és, i aquesta mil·lèsima part és la condició de la vida i potser també de la literatura. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc no n’hi hauria si fóra total i perfecta. Ara bé, quan la nostra memòria finita no es transforma en paraules, serveix de ben poc: almenys, certament, no serveix per a escriure.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!