Totxanes, totxos i maons

Llegeixo a les pàgines centrals del suplement d’espectacles de l’Avui una crònica d’Andreu Gomila sobre “Petita feina per a pallasso vell” (Sala Muntaner) i “Limbus” (Ateneu Popular de Nou Barris”, dos espectacles de circ que ara mateix els barcelonins tenim al nostre abast.

Sobre aquest assumpte jo, que no em considero cap expert en la matèria, valoro com un acte d’estricta justícia que els artistes de circ de casa nostra tinguin plataformes per poder exhibir el seu talent (tot i que no em puc treure del cap la sensació que amb el circ ens passa una mica com amb les seleccions esportives: que els uns i els altres només es fan visibles per Nadal).

El que ja no em sembla tan bé és que, per marcar distàncies i demostrar que a l’hora d’anar d’autèntics ningú no ens passa la mà per la cara, els destacats de la crònica de l’Avui…  (n’hi ha més)

… no es limitin a elogiar els dos espectacles que he esmentat més amunt sinó que parlin -ho torno a dir: en els destacats- del “fracàs artístic” de “Llits” (vegeu aquí), l’obra que ara mateix es pot veure a la Sala Gran del TNC i que, pel que conta l’amic Gomila, sembla que comet l’imperdonable pecat d’estar “completament amarada de l’estètica dels quebequesos”, és a dir: del Cirque du Soleil.

Vaig assistir la setmana passada a l’estrena de “Llits” i puc dir que, tot i els alts i baixos de l’espectacle (no queda gens clar si el director volia fer circ amb teatre musical o teatre musical amb circ, que no és el mateix), el balanç final que en faig és positiu sense exagerar.

Val a dir, però, que l’escena inicial -un monòleg d’Albert Pla d’uns quatre minuts amb el teló abaixat i a primera línia de l’escenari- fa témer el pitjor. Uns auguris que, sortosament, en alçar-se el teló i situar-se el senyor Pla en segon pla milloren notablement. Sobretot cada vegada que surten a escena els Matalàstics, sis acròbates a càrrec dels quals van les escenes més belles i memorables de l’espectacle.

No fóra just per la meva banda ometre les interpretacions de Lídia Pujol -no tan celebrades pels nostres moderns com les d’Albert Pla, és clar- però que a mi em van fer l’efecte que se’l menjaven amb patates.

¿Estic, doncs, recomanant “Llits” de manera fervent? Jo no diria tant. Són vuitanta minuts que passen sense gaires entrebancs (tret de l’intimidant inici) i no entraré ara en l’etern debat sobre si un teatre públic ha d’acollir amb tota la pompa espectacles d’aquesta mena o no.  El que puc dir del cert és que jo, que d’aquests afers no hi entenc gaire, m’ho vaig passar força bé

A la sortida repartien el número zero d’una nova revista mensual. Es diu “Hamlet” i porta com a subtítol “Revista de les arts escèniques”. L’estic repassant aquests dies de festa i, francament, pinta d’allò més bé.

El número 1 té prevista la seva aparició el 15 de febrer. El compraré.

I espero que no s’apunti a la secta dels autèntics. O, si més no, que miri de dissimular-ho tant com pugui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!