Totxanes, totxos i maons

Després d’escriure i publicar 2400 apunts (2.401 amb aquest que esteu llegint) en una mica més de 9 anys provant d’explicar -i d’explicar-me- la meva vida i les seves rodalies em trobo amb una situació si més no curiosa: quan he d’escriure sobre un assumpte nou és molt freqüent que em vinguin al cap referències col·laterals al tema que ja havien aparegut abans en aquestes Totxanes.

De vegades aquestes referències les comparteixo amb els lectors per mitjà d’enllaços que incrusto en el text i que m’imagino que els seran útils perquè em sembla que ajuden a completar allò que vull expressar. Altres vegades ho deixo córrer i publico l’apunt sense suports complementaris amb l’esperança que es defensi ell mateix, sense crosses.

Una sèrie de circumstàncies  molt properes i recents em porten a parlar avui sobre els valents i, doncs, a confegir un text en el qual…  (n’hi ha més)

… un text en el qual sigui capaç de mostrar la meva admiració per la gent que s’arrisca i, alhora, la meva comprensió pels dubtes angoixants amb què topem tots quan la vida ens posa davant de decisions que intuïm que són crucials.

No m’agradaria semblar més críptic del necessari ni que ningú es pensés que parlo amb mitges paraules per fer-me l’interessant. No és el cas, us ho asseguro.

El que avui em mou a escriure aquest apunt sobre els valents seria la suma perfecta de dos apunts publicats anteriorment en aquest Bloc: el del 14 de desembre de 2006, que vaig titular “Audaces fortuna iuvat”: carta a qui jo sé i el del 14 d’agost de 2012 que vaig titular Sobre ser, o no, afortunat (tot evocant el Tiet i Josep M. Ainaud).

En el primer m’adreço a una persona molt propera a l’A. i a mi amb la qual ens uneixen llaços d’estimació i confiança molt grans ja que fa 38 anys que la coneixem (en tenim una altra, de persona d’aquest mateix rang; el que passa és que només fa 35 anys que la coneixem i, per tant, l’estimació i la confiança, tot i ser també enormes, no tenen la mateixa intensitat).

En aquell apunt de fa gairebé set anys -concebut en forma de carta- li descric la meva admiració per la gent que es dedica a muntar projectes professionals pel seu compte (ara se’ls diu emprenedors), li explico l’experiència personal que jo tinc a través de mon pare i li confesso la meva incapacitat i manca d’audàcia per muntar aquest tipus de coses.

En el segon apunt -escrit ara fa un any de resultes de la mort de Josep M. Ainaud i recordant de passada “el Tiet”, l’estimat amic Joaquim Ulldemolins– parlo de com la vida ens posa davant de decisions transcendents que poden condicionar en un sentit o altre el nostre futur. No passa contínuament; potser vuit o deu vegades a tot estirar. Però cal saber estar alerta per detectar quan es presenten davant nostre i disposar del talent i del coratge (i, per què no dir-ho, també d’una punta de sort i de complicitat en l’entorn més immediat) per triar la bona opció.

No voldria afegir res més, de moment. Ara mateix crec que és més útil que pengi aquests mots d’admiració i respecte adreçats als valents i que acabi amb una frase que he pronunciat no fa gaires hores: “Endavant les atxes, nanos. Que dels covards no s’ha escrit mai res!”.