Totxanes, totxos i maons

Després del que hem viscut en el darrer mig any sóc dels convençuts que cap dels polítics que pertanyen al “soi disant” independentisme que ara mateix coneixem i que hem vist actuar -ja sigui en seu parlamentària o bé extramurs- té prou capacitat i carisma per conduir el procés que ens portarà a l’única sortida raonable que ens queda: marxar d’Espanya.

Vull pensar -estic gairebé segur, vaja- que aquest líder (si us plau, considereu el mot en la seva doble variant de gènere) ara mateix ja és a la Universitat. Potser encara en un dels primers cursos, potser més avançat…  (n’hi ha més)

Existeix. M’ho diu el cor. I l’únic que us demano és que, si el veieu, no me’l distragueu amb gaires punyetetes. Que no badi. Que s’hi fixi, en els estudis. I que en tregui el màxim de profit. Poca festa i molta brega, en fi…

Si us el trobeu, ajudeu-lo en tot el que pugueu, us ho prego. I animeu-me’l: que té molta feina per endavant i som molts els que l’estem esperant amb candeletes.

I, sobretot, digueu-li que s’afanyi. Que això d’ara, de debò, no hi ha qui ho aguanti.

—————————————————————————————–
—————————————————————————————–

M’ha semblat interessant l’article que ahir va publicar l’Avui (vegeu-lo aquí) sobre la necessitat -cada dia que passa més imperiosa- de fotre el camp d’Espanya. El signa l’escriptora gironina Maria Mercè Roca que, vés per on, en els darrers quatre anys va ser diputada al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya.

Crec que les seves argumentacions són la cirereta ideal d’aquest apunt en el que parlo de la impossibilitat de treure res pràctic dels savis que ja coneixem.

Busquem bojos. Oi, que m’enteneu?

Magma
Maria Mercè Roca
(Diari Avui del 18 de febrer de 2011)

Jo ja en tinc ben bé prou: tiro el barret al foc. Tot té un límit, i passar-lo vol dir perdre’s per sempre. Si la crisi té alguna gràcia (i mira que en té poques!) és que ha posat encara més de manifest que Espanya ens deu diners i ens enganya. A Catalunya paguem més i rebem menys: no hi ha ningú de bona fe que pugui dir que no és veritat. Per culpa d’aquest robatori, que els qui ens governen toleren sense dir prou, els meus pares no tindran ajudes a la dependència i els meus fills no tindran ordinadors a l’escola i, a més, potser hi passaran fred. Per molt que treballi i que m’esforci, per moltes bones idees que tingui i que porti a la pràctica, en definitiva, per molt que m’hi deixi la pell i el cervell, sempre aniré escanyada i mai no obtindré el que em correspon. Diuen mentides sobre nosaltres, ens insulten, se’n burlen: si és contra Catalunya i el català, tot s’hi val. Ens anem aprimant i deprimint. Jo ja no puc més i me’n vull anar, i com jo hi ha molta gent, cada vegada més i més diversa, que també vol marxar. Jo els vull veure tots drets, a punt. Sento una mena de magma que es va fent sòlid, que bull, que creix. No va ser així, que va començar el món?

D’aquest magma en sortiran persones que recolliran aquestes ànsies, capaces d’aglutinar totes les veus, d’ajuntar totes les mans i els braços –tots arremangats, perquè hi haurà molta feina–. Aquesta gent segurament no serà dels qui ara són a les primeres ni les segones ni les terceres files de l’escena política, tot i que no s’haurà de deixar perdre cap engruna de la seva experiència. De fet, el canvi tindrà poc a veure amb els partits i molt amb la força del poble. Serà gent nova, perquè els temps són nous. I la xarxa els ajudarà, perquè cap revolució, cap canvi, no es pot fer ja sense xarxa. Després, quan Catalunya serà independent i tinguem un estat propi, caldrà treballar fins a aconseguir el benestar i el progrés material i espiritual que ens pertoca. Això ens portarà un temps, però treballarem per nosaltres: ara ho fem per l’enemic. Ah! I com que serem un estat, podrem presentar obres com Pa negre als Oscars, a la secció de films de parla no anglesa. I guanyar i tot!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!