Totxanes, totxos i maons

Fa més de dos anys (vegeu aquí) vaig fer el primer experiment de portar-me música de casa per a les meves sessions matineres i dominicals de Flotarium. En aquella ocasió vaig optar pel ?Medúlla?, de la senyora Bjork, que acabava de sortir i la sessió va anar d?allò més bé. Avui m?he tirat per la via dels clàssics i he agafat un Keith Jarrett de la primera hora: ?Facing You?, un disc de 1971 que va ser el primer que va enregistrar en solitari amb el seu piano i que encara avui escolto amb plaer. El tenia en vinil ?molt vellet- i no fa gaire vaig comprar-lo en versió CD, cosa que m?ha permès entrar-lo a la panxona de l’iPod.

No cal dir que el balanç de la sessió de relaxació per ingravidesa ha estat rodó i que he sortit com nou, que és del que es tractava.  (n?hi ha més)

Ara, havent dinat, amb la feina del cap de setmana bastant avançada faig un repàs als diaris mentre espero l?hora del mestre Puyal.

A l?Avui em crida l?atenció l?article, excel·lent, de Jordi Coca. Es titula ?Urgent o important? (vegeu-lo aquí) i acaba dient: ?És certament un error confondre els temes urgents amb les qüestions importants. Ho és a la vida de cadascú, ho és en la cultura dels pobles i en l?actuació dels responsables polítics. Les coses importants són transcendents, tenen conseqüències, i en canvi les urgents sempre deixen de ser-ho quan n?apareix una d?important?.

Un altre article que m?ha interessat de l?Avui és el de Francesc Puigpelat ?On és el pla B?? (vegeu-lo aquí). Val la pena de seguir tota l?argumentació que esgrimeix l?autor i que acaba amb les següents consideracions: ?La manca d?entesa entre CiU i ERC condemna uns i altres a aliances fixes. A no tenir pla B. El gran beneficiat de la situació és el PSC, que ha trobat el millor bàlsam a les seves derrotes a la falla (…) que separa els dos grups nacionalistes. Montilla tenia pla A (el tripartit) i pla B (entesa amb Mas). Conclusió: Montilla ha demostrat que és molt més llest que Mas i Carod junts".

A les pàgines de Cultura em trobo amb una agradable sorpresa: Jaume Benavente, bon escriptor i bon amic, ha guanyat el premi Pin i Soler de Tarragona amb una novel·la titulada ?Llums a la costa? (vegeu aquí). La llegiré de seguida que sigui possible.

Al dominical ?Presència? d?El Punt em trobo amb una altra sorpresa: una entrevista a Pius Fransoy, responsable del Servei de Mesures Penals Alternatives del Departament de Justícia i veí nostre des de fa quasi trenta anys (vegeu l’arxiu al final d’aquest apunt). També bon amic, persona de conviccions íntegres i summament agradable amb el tracte. Quan coincidim al pàrquing agafant o deixant les respectives motos el seu sentit de l’humor menorquí i la meva tendència natural a riure?m del mort i de qui el vetlla esclaten en comentaris sobre l?empresa en la que treballem i els amos que la porten plens de suc i d?allò que en diuen ?políticament incorrecte?.

En el mateix ?Presència?, a les pàgines de crítica de llibres, llegeixo l?espolsada que Melcior Comes fa del darrer llibre de Ramon Solsona. Com que no l?he llegit m?abstindré de dir si té raó o no però sí que veig que el jove Melcior té tendència en les seves crítiques a repartir força llenya.

Jo vaig ser dels primers crítics que va alertar sobre els valors d?aquest escriptor nascut a Sa Pobla (Mallorca) el 1980 amb dues novel·les ja al carrer i crec que no em vaig equivocar. No fa encara ni una setmana que jo enviava un article sobre la narrativa catalana dels autors nascuts després de 1955 (dels nascuts abans en parla l’Àlex Broch) per a un monogràfic de la revista "Ínsula" sobre literatura catalana que sortirà els primers mesos de l’any que ve.

En la part final donava els noms de tres escriptors amb bones perspectives de futur: Lolita Bosch, Melcior Comes i Pere Guixà. Lolita Bosch està en plena producció (quatre llibres en dos anys), Pere Guixà és a punt de publicar el seu cinquè recull de contes (que, tot i que els anteriors eren molt bons, desitjo ferventment que s’arrisqui una mica i no sigui més del mateix que ja li coneixem). En canvi, de Melcior Comes -que em consta que alguna vegada llegeix aquest Bloc- no en sé res.

Potser es vol llaurar un futur com a crític literari… Jo, però, no li ho recomanaria. Francament.

I per acabar una recomanació musical amb perfils de primícia. M’ha arribat la maqueta definitiva del que serà el primer disc de La Troba Kung-Fú (vegeu aquí), el grup que ha format Joan Garriga, el líder dels antics Dusminguet. Es diu "Clavell morenet", sortirà a finals d’aquest mes i és una delícia. No tinc cap dubte que serà un dels discos catalans importants de 2006.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!