Totxanes, totxos i maons

És encara negra nit quan surto a la terrassa per penjar la senyera de les grans ocasions i regar les plantes. Avui és el gran dia: 700.000 catalans de 167 poblacions del nostre país són cridats a referèndum per expressar la seva opinió sobre la independència. Hem arribat fins aquí i això ja no hi ha qui ho aturi.

Mentre faig anar la regadora miro terrats enllà cap al lloc, molt a prop de casa, on hi ha la residència sòcio-sanitària on atenen a mon pare fins a finals de gener. Per si no ho intuïem ara ja tenim la plena certesa que no podrà tornar al seu pis de la plaça de Goya i que pel que li resti de vida serà una persona amb una dependència si no total gairebé.

(n’hi ha més)

El pis de la plaça de Goya… La casa de la meva infantesa, el temps del cinema dels dissabtes -hi sopàvem tots quatre- i de les sessions dominicals de lluita lliure al Gran Price acompanyat del pare. 

El barri on em vaig fer gran i per on, admirat ja aleshores pel personatge, veia passar un xicot set o vuit anys més gran que jo, equipat  amb una testa formidable d’emperador romà i permanentment acompanyat de sa mare, una donassa: en Ramon -després Terenci- Moix.

Penso en la roba d’anar per casa -el pijama, les sabatilles…- que mon pare va deixar curosament plegada damunt del llit la tarda del diumenge 18 d’octubre abans de sortir a fer el passeig fatal (vegeu aquí) que el va acabar portant a urgències del Clínic i a la situació d’ara.

Ell no ho sabia (“ningú no en sap el dia ni l’hora”, diu, més o menys, l’Evangeli) però era la darrera vegada a la seva vida que es cordava una camisa, que es lligava les sabates, que s’abillava davant d’un mirall i que baixava les escales -setanta graons, sense ascensor- de casa seva. Què hauria fet si ho hagués sabut? Què hauria pensat, ell, tan religiós com era?

Divago mentre remullo la parcel·la vegetal de casa nostra. Avui és el gran dia pel nostre país i de sobte em ve un sentiment d’enorme enveja per la gent jove, la que viurà plenament les conseqüències d’allò que entre tots estem coent.

Penso en la M., que complirà 10 anys el proper 2 de gener. I en la T., filla d’uns bons amics de casa, que ahir va fer 20 anys. Si hagués sabut el seu mòbil li hauria enviat un SMS que hauria dit: “Quina enveja que em fas, T., que segurament quan arribaràs al quart de segle de vida ho faràs ja en un país independent”.

Penso també en els nois de casa (que ja són a la trentena però que encara són joves). Avui els tindrem a dinar. Un dinar de Nadal “avant la lettre”, com diria la bonica i bretona J., ja que demà el noi gran de casa i ella, la seva enamorada, se’n van a passar les festes a Mèxic i no tornen fins després de Reis.

Com l’any passat (vegeu aquí) tornarem a recitar poemes del llibre “50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira”, recordarem els que no podran acompanyar-nos i jo, una vegada més, envejaré secretament l’exultant joventut dels nostres companys de taula.

Ells veuran i viuran plenament l’esclat d’allò que va començar a Arenys de Munt i que avui continua creixent.

——————————————————————————————

(afegit a mig matí) Com que avui és dia d’alegria us poso una gran peça musical perquè la gaudiu com cal: el “To de re per mandolina i clarinet”, primer tema de la cara A de “Salsa catalana”, el primer disc de l’Orquestra Mirasol, publicat l’octubre de 1974. Una meravella de tres minuts i mig de durada que des de fa temps forma part de la llista de músiques que m’agradaria sonessin en el meu funeral. Una llista que, com l’esclat independentista, creix i creix…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!