Totxanes, totxos i maons

No és pas la primera vegada que ho explico aquí: quan l’any 1980 es varen transferir les primeres tongades de competències a la Generalitat la gent que aleshores hi treballàvem érem molt conscients de dues coses: que estàvem vivint uns moments històrics i que estava claríssim quin model de funció pública -l’espanyola, no cal dir-ho- NO volíem seguir de cap manera.

La realitat, però, va escombrar cruelment tots aquells nobles propòsits en molt poc temps: els dos o tres anys que la Generalitat va necessitar per posar en marxa una Funció Pública escarransida que no va ser capaç de fer cau i net dels vicis heretats de l’espanyola. 

Aquests dies en els que es parla tant de desitjos d’independència i d’afanys d’alliberament nacional em ve sovint (ai, massa…) a la memòria aquest trist precedent perquè trobo que la situació no és gaire diferent a la de fa trenta anys: tenim al davant un repte difícil i il·lusionador…  (n’hi ha més)

… i sabem molt clarament quin model d’estat i quines maneres de fer política -les espanyoles, no cal dir-ho- NO volem reproduir de cap manera a casa nostra.

El futur com a país independent -com a estat europeu- és complicat, ja ho sabem. Però el que no podem fer és equivocar-nos i tirar per la via fàcil. La de les rutines ja conegudes. Entre altres raons perquè en aquesta ocasió no tindrem cap poder central que, a diferència de fa trenta anys, ens forci a fer el que no volem.

Vull dir que, arribat el cas, si la caguem la cagarem solets. I no ens valdrà cap excusa.

Per tot això crec que des d’ara mateix el que ens cal és una mica menys de vergonya, una mica més d’actitud intransigent -de morro fort, vaja- i molta, moltíssima empenta.

I també deixar de banda les manies. Aniré una mica més enllà del que exposava en el meu apunt anterior. Si un producte no s’anuncia en català en els nostres mitjans públics, poques contemplacions: deixem de comprar-lo fins que canviï l’idioma i fem saber a l’empresa el motiu de la nostra decisió. Algú em recriminarà que predico actituds excloents i pernicioses. Potser sí, però potser ja és hora de reaccionar amb una mica més d’energia, que l’època de fer pedagogia ja s’ha vist els resultats que ha donat.

I deixar de banda també les actituds arcangèliques. Molt boniques sobre el paper, però molt poc pràctiques a l’hora de la veritat. Ho he escrit recentment un parell de vegades en el meu compte de Twitter: jo vull que els responsables de dirigir el meu país -i més en la complicada etapa fundacional que ha de venir- siguin els professionals més eficaços i competents que hi hagi cada àmbit. I, per tant,  defenso que la seva remuneració estigui a l’alçada de les altíssimes responsabilitats que hauran d’afrontar. N’estic convençut: l’exemplaritat d’un dirigent no rau en el fet que s’adjudiqui un sou baix sinó en l’èxit de la seva gestió. Un èxit del qual tot el col·lectiu en surt beneficiat.

Molta feina, la que se’ns girarà ben aviat. No badem, doncs.

I ja ho sabeu: poca vergonya, morro fort i endavant les atxes!