Totxanes, totxos i maons

Fa unes setmanes vaig dedicar uns quants apunts a elogiar la trajectòria d’un poeta/músic que jo m’estimo de manera molt especial: Víctor Obiols, en el planeta de la literatura, i Víctor Bocanegra, en el de la música.

Vaig parlar dels seus llibres i dels seus discos tot lamentant que l’obra d’un creador de la seva talla sigui reconeguda només per uns cercles minoritaris, massa minoritaris al meu parer.  Només vaig deixar pendent el meu comentari sobre “Cançons de l’Akídelara”, el disc que acaba de publicar -i que ja es troba en algunes botigues, a iTunes i a Spotify–  produït pel sistema del micromecenatge.  (n’hi ha més)

Al llarg d’una dotzena de temes molt variats “Cançons d’Akídelara” desplega un ampli ventall dels recursos musicals i literaris que en aquest moment de fecunda maduresa creativa atresora Víctor Bocanegra, acompanyat per les guitarres de Miqui Mestres, el baix i el piano de Jordi Moraleda i la bateria i percussions d’Arnau Obiols més algunes col·laboracions puntuals de gent com l’ex-Dharma Jordi Soley, Quico Pi de la Serra, Cece Gianotti, Monica Green i uns quants més.

El disc comença molt amunt amb l’esplèndida “Blanc mal civilitzat”, un manifest personal magníficament explicat en una línia que a mi em recorda “Gos petaner”, un tema molt poc conegut del malaguanyat Enric Barbat, un altre gran escriptor de cançons. A continuació el nivell es manté amb “Tinc-tinc”, un tema construït al voltant d’una frase musical que se t’enganxa a la primera audició i que ja no te’l treus del cap. Ideal per cantar-la -amb la gesticulació adient- a infants amb vocació musical incipient.

Els tres talls següents –“Cant és joia o plany”, “Bèstia acadèmica” i “Dona Sàpiens”– mostren les cares lírica i satírica de l’autor, les dues línies temàtiques principals d’aquest nou recull de cançons. “Sempre seràs nena”, el tema que va a continuació, és una balada perfecta, rodona. Un altre punt àlgid del disc.

A mig camí entre el blues i el ragtime “L’ésser neurodigital” és un altre retrat del món que ens envolta i que Bocanegra descriu amb precisió i sense més escarafalls dels necessaris. En una línia similar, però amb un ritme encara més marcat, tenim “Estudi sobre la felicitat a comarques (True Story)”. Digna de remarca la veu de Monica Green fent el contrapunt en alguns moments.

Una de les perles d’aquestes “Cançons d’Akídelara” és, sens dubte, “Si tu vas a peu per Gràcia”, una rumba amb tots els ets i uts que enumera els nombrosos carrers del barri barceloní de Gràcia que canvien de nom sense variar el seu traçat en el plànol, una característica molt gracienca. Un tema que es complementa a la perfecció amb “Les places de Gràcia”, una cançó que Miquel Pujadó va enregistrar el 1990 en el seu disc “Ambaixador d’enlloc”.

Més perles? Doncs no cal que anem gaire lluny: just a la cançó que ve a continuació. Es titula “La força de la voluntat” i em sembla molt remarcable tota la línia d’acompanyament d’aires onírics -còsmics, gairebé- que aguanten la melodia principal. A continuació, quasi tancant el repertori, un dels reptes del disc: “Fals Déu mercat”, un rap de quasi deu minuts que en la primera audició sobta, però que va creixent a mesura que hi vas entrant i repetint. Un tema complicat, només a l’abast de músics de gruix.

“Contrasenya adéu-siau” tanca el disc amb aires de balada trista. El músic que fa uns anys cantava Villon blasma ara l’esclavatge de les màquines, la ciberdependència que tots en major o menor mesura patim. Per cert, opino que el desconcertat “Ei, que hi ha algú?” que tanca el tema -i el disc- és un final de traca i mocador.

Un final a l’alçada d’aquestes esplèndides “Cançons d’Akídelara” que, si no fóssim com som, haurien de projectar Victor Bocanegra molt amunt. Cap el lloc d’excel·lència que es mereix entre els nostres millors constructors i intèrprets de cançons.

Poca broma, doncs, que gent així és la que necessitem en els temps que s’acosten. La música ben feta, ben pensada i ben servida de Víctor Bocanegra hauria de ser un model a prodigar i exportar. Gairebé una estructura d’Estat, com si diguéssim…