Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

A quarts de deu del vespre del 24 de desembre de 1962 -jo tenia 12 anys- mon pare, ma mare, mon germà i jo arribàvem a Corbera Alta en un autocar ple d’afiliats a les “Hermandades del Trabajo” per celebrar la Nit de Nadal.

El programa tenia tres parts: a les 10 assistiríem a la representació d’un espectacle que precisament aquella nit es feia per primera vegada: un pessebre vivent protagonitzat per gent del poble en diverses escenes que es desenvolupaven al llarg del camí que portava del Castell al cementiri. A les 12 en punt Missa del Gall a la capella del Castell i després, en el menjador, un ressopó a base de xampany, neules i torrons.

Recordo molts detalls d’aquella nit: l’emoció dels corberins davant la incertesa de l’aventura que començaven precisament aquella nit, els comentaris entusiastes dels pares i de la gent de la nostra colla per l’acurada ambientació de les escenes, l’imparable atac de son que em va agafar a mitja missa (“No és que la missa sigui llarga; és la devoció, que és curta”, ens deia mon pare)… i sobretot, el fred.

Un fred sec i tallant com un ganivet que a mi -un noiet barceloní llepafils i escanyolit- em semblava que era el més intens que havia patit en la meva vida. Un fred que a quarts de dues de la matinada, en abandonar les parets protectores del Castell i encaminar-nos cap a l’autocar, s’havia convertit en una lleugera cortina de volves de neu que ens va acompanyar durant tot el trajecte de tornada. La nit va continuar gèlida i l’endemà, en llevar-nos, vàrem trobar els carrers de Barcelona colgats sota mig metre de neu. Era el Nadal de 1962, el de la Gran Nevada.

La segona imatge que conservo lligada al Castell de Corbera és de set anys després, durant les vacances d’estiu. Més concretament pertany a la nit del 20 de juliol de 1969, data de l’arribada de la primera expedició USA a la Lluna i que mig món va seguir per televisió.

Aquella nit -matinada, de fet- mon germà i jo érem sols i a les fosques a la sala de jocs del segon pis del Castell mentre seguíem fascinats davant d’un televisor amb antena de banyes que calia ajustar de tant en tant les primeres passes de Neil Armstrong i “Buzz” Aldrin damunt la superfície del nostre satèl·lit.

Era, precisament, la sala que hi ha darrere del finestral que il·lustra l’apunt d’avui. Una sala que recordo immensa, amb terra de fusta i un empostissat en un costat que ens servia per fer representacions i animalades diverses i que estava presidida per un immens retrat del papa Joan XXIII de perfil. En l’argot familiar aquella sala era -i ho serà tota la vida- “el segon pis”.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!