Totxanes, totxos i maons

Per un seguit de circumstàncies que ara no vénen al cas aquests dies estic pensant molt en uns quants companys, amics i coneguts que tenen un punt en comú: ser pares (em refereixo a individus de gènere mascul·lí) de noies de manera exclusiva. Vull dir sense barreges amb nois. Justament com l’A. i jo, que hem tingut dos nois, però a l’inrevés.  (n’hi ha més)

Recordo molt bé haver sentit, de petit, a ma mare i a altra gent d’aquella època dir que "els fills són de la mare i les filles del pare". Una frase que, per cert, no casa gaire amb una coneguda dita popular: "Quatre filles i una mare, cinc dimonis per un pare".  Doncs bé, tots els indicis em fan pensar que el que deia ma mare tenia força fonament. Si més no la part referent a les filles.

No vull dir que tots estiguin tallats pel mateix patró però sí que és cert que els casos que conec -amb noies que van dels 8 als 18 anys i un cas que raneja els 30- són pares que no dissimulen gens la satisfacció i l’orgull que senten per les seves filles, ben al contrari. Molt més del que faig jo amb els nois de casa i uns quants pares de nois més que conec.

No he tingut filles i val a dir que tampoc en faig un drama. Tinc -tenim, vaja- dos xicots que valen tot el seu pes en or i ben cofois que n’estem, l’A. i jo. A més a més hem tingut la immensa sort que han superat les adolescències quan pertocava, cosa que els allunya de la patètica i nombrosa nòmina de personatges coneguts de tothom (com l’Ovidi no diré noms, no diré noms…) que superen la quarentena amb l’adolescència encara a mig negociar.

El que sí que és cert és que, vist com va de llançat el personal avui dia, em sembla més tranquil·litzador tenir nois que noies. "A fin de cuentas los chicos colgando la llevan y colgando se les queda", explicava una amiga nostra de la província de Lleó. Una mica bèstia però, en el fons, tan real com un cop de pedra entre cella i cella.

Potser el que ara diré ajudarà a situar els termes del que avui estic intentant dir: entre les enamorades amb les que els nois de casa han tingut relació al llarg de la seva vida em costaria molt trobar alguna que no m’hagi agradat o que, simplement, m’hagi deixat indiferent. Totes les he trobat atractives, estimables, interessants…

Una reacció que em consta que en la situació inversa no és exactament la mateixa. M’ho confessava fa uns dies el pare d’una noia en edat de donar guerra: "No ho puc evitar: cada xavalet que arriba a casa amb la nena el veig com un intrús, com un invasor, com algú que em vol arrabassar la perla de casa…" I a mesura que m’ho explicava s’anava posant vermell…

Potser no és així exactament però no crec que hagi fet gaire marrada…