Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El pes de l’argument de “L’últim dia abans de demà”-una novel·la de poques paraules i moltes idees, de poques evidències i molts suggeriments- gravita sobre quatre personatges principals: Robert, Francesca i el protagonista sense nom (permeteu-me que, per abreujar, a partir d’ara el nomeni XXX), amics d’infantesa i de joventut, i Nora, la muller d’aquest darrer.

I si volem ser exhaustius podem afegir encara un cinquè personatge: Jana, filla de Nora i d’XXX, que des de la primera pàgina sabem que s’acaba de morir.  (n’hi ha més)

Robert, Francesca i XXX, els tres amics inseparables dels anys joves, representen la mateixa cara del fracàs vista des de diversos angles. Són, respectivament, un pintor que encarna un permanent esperit de contradicció, una fotògrafa de caràcter desequilibrat i un poeta no gaire dotat de recursos lírics. Tres individus frustrats que en afrontar l’edat adulta entren en una situació de col·lapse que els aboca, també respectivament, a la marginació social, a la depressió o al conformisme d’una feina tan grisa i mancada de creativitat com és la botiga de fotocòpies en què s’ha convertit l’antiga impremta familiar.

Pel que fa al quart personatge, la Nora, el mapa dels seus interessos particulars la porta per indrets cada vegada més allunyats dels del seu home i per això la seva relació està condemnada també al fracàs.

Ja he dit en l’apunt anterior que, al meu parer, la novel·la que ha escrit Eduard Márquez és un retrat -un esplèndid retrat, afegeixo ara- d’un daltabaix personal fet “des de dins”. És a dir, des de la incertesa de qui l’està patint. I en aquest sentit la cita inicial, de l’escriptor nord-americà James Salter, em sembla que ho diu tot: “Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. (…) De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?”

He deixat per la part final del meu comentari els aspectes formals o estilístics de “L’últim dia abans de demà”. Uns aspectes que, tractant-se d’un llibre d’Eduard Márquez, no són gens trivials ni gratuïts.

L’opció estilística triada per l’autor es podria resumir en un mot: proximitat. Una proximitat, a més a més, doble: a l’essència de la història que se’ns explica i al lector. Dues característiques que no sempre van unides l’una com a conseqüència de l’altra.

“L’últim dia abans de demà” està estructurada en breus escenes que, des del punt de vista temporal, van des dels primers anys escolars de Robert i XXX (any 1968 aproximadament) fins a un present bastant proper, passant pels anys de la Universitat (segona meitat dels 70), per la gran decisió de Francesca (primers 80) i pels anys de vida en comú amb la Nora i la Jana i la posterior separació de la parella (2000-2005 aproximadament).

La prosa de Márquez assoleix en aquest llibre uns nivells d’expressivitat i de síntesi molt propers al llenguatge de la poesia. Penso que l’opció de jugar amb la frase curta, el paràgraf breu i l’eliminació de qualsevol signe ortogràfic complementari com les cometes, les cursives o els guionets a l’inici dels diàlegs acosta el text al poema des d’una perspectiva triple: conceptual, visual i auditiva.

Conceptual per la cerca constant de l’essència narrativa, visual per la disposició de la taca de tinta damunt de la pàgina i auditiva perquè, com és habitual en la factoria Márquez, el text de “L’últim dia abans de demà” suporta perfectament la lectura en veu alta i enriqueix la seva expressivitat a causa de la musicalitat dels mots, la seqüència de les frases i els ritmes de l’acció. Uns atributs buscats volgudament per l’autor.

Acabo ja. La novel·la que ara publica Eduard Márquez és un artefacte precís i dotat amb un repertori de detalls diguem-ne addicionals que el lector atent agrairà i valorarà en la seva justa dimensió. N’hi ha uns quants, però jo em limitaré a detallar-ne un parell.

El primer és l’estret paral·lelisme que l’autor estableix entre el personatge de Francesca i la fotògrafa nord-americana Francesca Woodman (vegeu aquí), autora relativament poc coneguda i de la qual he extret la imatge que il·lustra l’apunt d’avui (i que també apareix, amb altres obres seves, en la novel·la).

El segon és l’escena de la pàgina 60 en què XXX li regala a Robert una harmònica nova de trinca. Són una trentena escassa de línies en el transcurs de les quals hi ha una sèrie de detalls trivials en aparença però que ens dibuixen a la perfecció els caràcters i les actituds dels dos antics amics. Un joc de subtileses només a l’abast d’un gran autor com és Eduard Márquez i d’un llibre d’allò més recomanable com és aquest “L’últim dia abans de demà” que fareu molt bé de no deixar-vos-el perdre a partir del dijous de la setmana vinent, que és quan la bona gent de l’editorial Empúries té prevista la seva distribució a les llibreries.

(Si entreu aquí podreu veure i participar en l’espai que el llibre té a Facebook)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!