Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Si hagués de resumir en una sola frase “L’últim dia abans de demà”, la novel·la d’Eduard Márquez que trobareu a les llibreries a partir del dijous 10 de febrer, diria que és la crònica personal d’un fracàs, el retrat “des de dintre” d’un daltabaix.

Empro el mot “crònica” perquè em sembla que l’opció narrativa adoptada per l’autor s’apropa bastant a aquest tipus de relat. Tanmateix deixo pel següent apunt -el que tancarà la sèrie- el comentari sobre els aspectes estilístics del text.

La condició de “personal” mereix un cert deteniment. S’ha dit que Márquez és el més centreuropeu dels nostres escriptors. No només per l’ambientació de les seves històries, sinó per la distància que acostuma a posar entre ell i la història que ens conta. A “L’últim dia abans de demà”, però, trenca amb aquest hàbit i ens ofereix…  (n’hi ha més) 

… una història emmarcada en unes coordenades d’espai i de temps perfectament identificables i molt properes a les de la seva biografia. O si més no, a les de la seva generació (Eduard Márquez és nascut el 1960).

Vull dir amb això que la novel·la va plena de referències inequívoques: l’esclat del “punk”, la psicodèlia, els primers contactes amb la droga i el sexe, el cinema, les lectures, el sòrdid ambient de l’escola religiosa… Tot ben documentat i proper.

No són, però, aquestes referències -al cap i a la fi bastant compartides amb la gent de la seva lleva-  les úniques que el text acull. N’hi ha d’altres molt més personals -la malaltia dels pares, algunes escenes i diàlegs de l’època escolar… – que afegeixen a “L’últim dia abans de demà” un “trèmolo” d’història viscuda que enriqueix el llibre i que no passa gens desapercebut pel lector sensible i atent. 

A finals de 2009, Vicenç Pagès va publicar “Els jugadors de whist”, una magnífica novel·la que també plantejava un retrat de la seva generació, que és si fa no fa la de Márquez ja que Pagès és de 1963. La diferència entre una novel·la i l’altra -a part de l’opció estilística, clarament diferenciada- la trobem en el punt de partida. El protagonista de Pagès no para de preguntar-se en quin moment de la seva vida les coses se li van començar a tòrcer. I acaba la novel·la enfigat per una amiga de la seva filla i naufragant en un mar de patetisme.

El protagonista innominat de “L’últim dia abans de demà”, en canvi, té molt clar que és un fracassat i que ho és des de fa molts anys. I l’únic que sembla que és capaç de fer és esperar que el món de rutines que l’envolta es comenci a esquerdar per decidir-se finalment a reaccionar o a deixar-se arrossegar pel tsunami.

Seguint una tònica habitual en la seva obra anterior Márquez no tanca cap porta a la redempció. Ho diré de manera coherent amb el context: després de llegir “L’últim dia abans de demà” podríem dir que pels supervivents del “No Future” pot haver-hi encara una escletxa per l’esperança en un futur, si no millor, almenys diferent. Els indicis d’això -subtils, tot just apuntats- m’ha semblat detectar-los en tres punts concrets del text: a la pàgina 101, en la frase final i en el títol de la novel·la.

Val a dir, però, que l’actitud de revolta moral que el protagonista de “La decisió de Brandes”, l’anterior novel·la d’Eduard Márquez, adoptava contra el totalitarisme nazi -un gest que engrandia el personatge i de retruc tot el llibre- no la trobem en “L’últim dia abans de demà”. Es diria que en el trànsit que ha portat l’autor de les atmosferes centreuropees a la Catalunya actual el gruix ètic del discurs s’ha aprimat. En aquest sentit em sembla significatiu que la decisió ètica del protagonista d’intentar ajudar el seu antic amic Robert, convertit ara en un sense sostre perdut pels carrers, sigui el desencadenant d’un procés que (permeteu-me que no entri en més detalls) no acabarà gens bé.

(Continua -i acaba- aquí)  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!