Totxanes, totxos i maons

Tot i professar una llarga i reconeguda militància rollingstoniana no tinc cap inconvenient a admetre que m’agrada també -i molt- la música del Beatles (vegeu aquí).

Tant m’agrada que em va faltar temps ahir, primer dia que es posava a la venda a tot el món, per anar a comprar “Love”, el darrer experiment d’actualització de la música dels quatre vailets de Liverpool que es la base de l’espectacle que actualment està exhibint Le Cirque du Soleil a l’hotel The Mirage de Las Vegas (vegeu aquí).

El compacte consta de 26 cançons que aniré escoltant a poc a poc i no de cop sinó en quatre blocs. Les impressions de les meves audicions les aniré explicant aquí.

Començo avui per les sis primeres.  (n’hi ha més)

* 1) “Because”: L’inici de l’experiment és una mica especial. Alarmant, gairebé. Amb un inesperat silenci trencat per una piuladissa llunyana d’ocells i altre bestiar molt en l’estil de la música que em col·loquen els meus amics del Flotàrium perquè em relaxi i m’integri amb Mare Natura. La cosa, però, s’adreça de seguida. El tema té la peculiaritat que l’han despullat de tot acompanyament musical i les veus sonen, per tant, “a capella” amb l’acompanyament molt discret dels sons que ja he esmentat de les aus i fins i tot d’un tàvec. A la primera audició t’estranya. Però funciona.

* 2) “Get back”: El tema s’obre amb una remor de fons que va creixent a l’estil del final d'”A day in the life” (un efecte que, pel que he pogut sentir fins ara, els pares de l’invent han explotat en diversos talls) fins que esclata amb l’acord de guitarra inicial d'”A hard day’s night” que dóna pas immediatament als compassos ja coneguts de “Get back”. Complicat d’explicar però tot plegat sona bé, creieu-me. Durant tot el tema hi ha una remor de fons de gent i sorolls urbans que remeten a aquella inoblidable sessió en el terrat d’Apple que vàrem veure a “Lei it be”. Les guitarres sonen esplèndides i el solo central de piano elèctric de Billy Preston llueix amb tota la seva força.

* 3) “Glass onion”: Un minut i vint segons. És a dir, pinzellades només -bàsicament el sostingut acompanyament de fons- amb frases de “Hello goodbye” i ràfegues d’una secció de vent extretes, diria, de “For no one” i de “Penny Lane”. És una bona passarel·la d’accés a…

* 4) “Eleanor Rigby”: Mig minut inicial amb l’acompanyament musical del quartet de corda i sense veu. Després el tema reprèn la seva integritat i queda com el que és: una cançó monumental. El mig minut final l’ocupa la guitarra inicial de “Julia” en un segon pla d’allò més suggestiu.

* 5) “I am the walrus”: Una altra cançó com una casa de pagès que ha estat poc remenada. I, en tot cas, per la banda de potenciar-ne els diversos plans sonors. Una delícia seguir amb auriculars la secció de corda i els cors de la part final. Penso que és la millor prova que, a “Love”, la música dels Beatles està en bones mans.

* 6) “I want to hold your hand”: El tractament donat al tema més antic del disc ens remet als començaments del grup en aquells concerts multitudinaris plens de fans xisclant enfollides. Hi surt la veu d’un presentador i de seguida el xivarri de la penya que en cap moment distorsiona l’audició de la cançó. Magnífic el doble pla de les guitarres de Lennon i Harrison que es poden seguir acord a acord. Llàstima que tot plegat no passi del minut i vint segons.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!