Totxanes, totxos i maons

Si algun tret ha caracteritzat tota la vida la família Isern és la seva brevetat. Ara mateix la nostra nòmina de parents es redueix a mon germà i a mi, cadascun amb la respectiva parella i descendència, i pareu de comptar. I això no és d’ara: fa deu o quinze anys el panorama no era gaire diferent de l’actual.

En canvi, la família de l’A., tant per la banda dels Pujol com la dels Rabella, ha estat tradicionalment multitudinària. Cosins i més cosins. I, a més a més, rica en persones singulars.

En aquest Bloc n’he parlat en diverses ocasions. Per exemple en aquest apunt en el qual evoco els cosins Delfí i Josep Maria o en aquest altre apunt de fa quatre dies en el qual parlo de la mort de la germana Josefina Rabella.

En el paràgraf anterior m’he referit a gent que ja no hi és . Però, sortosament, en la colla dels Pujol i dels Rabella queden encara membres vivents de prou interès com per parlar d’ells amb un mínim deteniment. Avui em centraré amb la Lolita, cosina de l’A. i el seu marit Joan, el nostre particular ‘duo dinámico’. A aquesta parella, pertanyent a la banda Rabella, els conec des que el 1969 vaig assistir -en condició de ‘novio’ de l’A.– per primera vegada al gran dinar familiar que cada dia de Reis es feia en el pis dels seus pares, l’Elvira i el Climent en un edifici vell del carrer de Valldonzella situat en el lloc on ara s’obre la plaça de Terenci Moix.

La Lolita i el Joan es varen casar el gener de 1967; això vol dir que jo (poca broma) tota la vida els he vist casats. Ara fa sis anys, doncs, varen celebrar les Noces d’Or i ahir, diumenge, vàrem celebrar que la Lolita complia vuitanta esplèndids anys i que un mes i mig abans qui els havia complert havia estat el Joan.

Alerta: ni el qualificatiu ‘esplèndids’ és gratuït, ni la referència musical és agafada pels pèls, perquè, a part de ser una seguidora incondicional dels senyors De la Calva i Arcusa des dels primers temps,  fins no fa gaire la Lolita procurava no perdre’s el concert -absolutament ‘revival’– que cada any feien a Barcelona. Però és que, a més a més, ja fa molt temps que cada vegada que sento la cançó ‘Quince años tiene mi amor’ en el videoclip que em munto al cap sempre hi ha, amb el paper de protagonista principal, aquesta estimada -i esplèndida- Lolita que sembla haver signat un pacte amb no sé quins dimonis per lluir un aspecte físic -i una actitud mental- propis de persona amb una bona pila d’anys menys al damunt. (*)

I, és clar, sense deixar de banda el Joan, marit i complement del ‘duo’ des de fa més de mig segle. Aquest Joan que ahir, al restaurant on celebràvem l’aniversari, seia al capçal de la taula al costat de la Lolita i feia tot l’aspecte de trobar-se en el millor lloc (i companyia) a què es pot aspirar quan ja has arribat als vuitanta.

Quin goig, el nostre ‘duo dinámico’.

I quina enveja…

———————————————————–

(*) Per cert, entre les cosines de l’A., en aquest cas pertanyent a la banda dels Pujol, hi ha una altre cas similar de senyora esplèndida que dissimula també els vuitanta anys. Més enveja…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!