Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Com deia ahir l’únic llibre que Carles Mengual va publicar va ser el recull de contes “Coca-cola i Julieta” que li va editar La Magrana el setembre de 1988. Tot i que entre les meves perversions d’aquella època no hi havia encara la de dedicar-me a la crítica literària -per molt poc; em vaig estrenar l’octubre de l’any següent- recordo que vaig comprar el llibre a can Gaspar del Guinardó i que el vaig llegir de seguida atret pels bons comentaris amb què la crítica d’aleshores el va acollir.  (n’hi ha més)

Uns comentaris que, seguint el meu costum de tota la vida, vaig retallar i desar dintre del llibre que ara mateix m’acompanya al costat del teclat mentre escric tot això. Vegem-ne un breu resum:

– “Hi ha molta virtut en aquestes narracions” (Dolor Oller, El País)

– “A Carles Mengual li agrada explicar històries i, per fer-ho, no l’amoïna anar contra corrent de la moda més actual ni de la tendència més última. Vull dir que no se’l pot incloure ni entre els epígons monzonians, ni entre els adoradors del minimalisme -nacionals i internacionals-, ni tan sols entre els influïts per Calders, i això no és, per si mateix, ni un elogi ni un retret, sinó una constatació” (Maria-Antònia Oliver, El Temps)

– “De Carles Mengual, pel que sembla, cal esperar coses” (Montse Ferreter, El Temps)

– “Potser el més destacable de Coca-cola i Julieta és la passió per la història i les històries que circula des de la primera a l’última pàgina del llibre. I això s’agraeix enmig d’una “jove narrativa” que, amb marcades excepcions, es deixa portar per la xerrameca amb música de fons” (Manuel Ollé, Lletra de Canvi)

– “… se’n surt prou bé. Com sempre, però, l’autor no s’identifica amb l’opinió dels personatges: Mengual no estima la Coca-cola.” (Quim Aranda, Diari de Barcelona)

– “El llibre aplega set mostres d’una literatura que es caracteritza, sobretot, per una opció apassionada i entusiasta en la difícil conquesta de la narrativitat.” (Isidor Cònsul, Avui)

Tanmateix, després d’aquest engrescador debut l’única notícia literària tangible de Mengual de què tinc constància és la seva traducció de “Judici de pedra”, de Ruth Rendell, editada el 1991 per La Magrana. I res més.

* “Com és que vares tenir la premonició de la seva mort?”, em preguntava ahir en un correu l’Eva Piquer amb la curiositat inquisitiva pròpia de la gent que es dedica al periodisme. Jo no ho definiria pas com una premonició però, de fet, he pensat moltes vegades sobre què em va fer creure automàticament que Carles Mengual havia mort durant la dècada dels 90 i l’explicació que veig més plausible -tot i que no em satisfà al cent per cent- la trobo en una possible confusió amb la mort de l’escriptor valencià Isa Tròlec, el juny de 1992, pel fet que el seu nom real era Joan Baptista Mengual Llull. Una altra explicació ara com ara no se m’acut.

* Pel que em va explicar per telèfon ahir la Glòria Mengual el seu germà era molt meticulós i lent a l’hora d’escriure i de donar per bo el que li anava sortint. Duia molts anys immers en la redacció, em deia, “d’una novel·la monumental” d’un miler de pàgines que caldria (continuo citant les seves paraules) “estructurar, triar i remenar” per saber fins a quin punt es pot aprofitar, ja sigui donant-la per tancada o fent-hi una possible continuació amb altres mans.

La Glòria em va esmentar un prestigiós editor català, ara ja retirat, i la seva muller que havien seguit durant un temps l’elaboració del manuscrit i que poden ser les persones idònies per calibrar les possibilitats de futur del text. Pel que sembla, a la vista de les circumstàncies de la sobtada mort de Mengual la família va mantenir una discreció absoluta fins al punt que és possible que els esmentats editor i muller desconeguin a hores d’ara el tràgic final de tot aquest procés en el que no hi manquen casualitats ni ressons inquietants.

Com, per exemple, el títol que Carles Mengual tenia previst per a la seva novel·la: “Història inacabada de…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!