Totxanes, totxos i maons

Divendres passat Quim Monzó explicava a La Vanguardia que des de fa bastants anys en el seu barri -més concretament en la cruïlla de Floridablanca amb Entença- es fa una foguera de Sant Joan com les de tota la vida. És a dir, de les que ja no es fan.

Com totes les coses que funcionen, si en aquest cas es manté viu el foc sagrat de la tradició (expressió ben justa, com hi ha món!) és gràcies a un veí abnegat que es dedica a engrescar la gent perquè guardi fustam, cartrons, caixes i mobles vells per cremar-los durant la nit més curta i màgica de l’any.  (n’hi ha més)

(ep!, i al final de tot unes quantes fotografies que fan patxoca)

Pel que explicava en Monzó el veí no es limita només a aplegar el combustible sinó que unes hores abans de botar foc al conjunt prepara curosament la base de sorra que protegeix l’asfalt fins a deixar-la ben plana i al damunt hi basteix una arquitectura espectacular i efímera amb els elements que la gent li ha anat deixant de tal manera que, abans d’encendre-la, la foguera sigui estètica i, alhora, funcioni de manera eficaç a base de deixar entre les peces que la componen prou espais lliures perquè hi corri l’aire i el foc cremi més viu.

Nosaltres -l’A., jo i la parella amb qui d’aquí a un mes exacte estarem travessant el desert d’Arizona camí de Grand Canyon- vàrem acostar-nos a la cruïlla Floridablanca-Entença cap a quarts de vuit del vespre. No era una sortida programada ja que tot just jo havia llegit l’article d’en Monzó unes hores abans i la revetlla ens l’havíem organitzat d’una altra manera. No vàrem poder, per tant, ni veure acabada la construcció de fusta ni encara menys veure com cremava.

Una mancança que de cara a l’any vinent ja he resolt per mitjà de la corresponent anotació a l’agenda: si Nostro Sinyor ens dóna salut i forces la revetlla del meu sant de 2008 la passarem en el barri de Quim Monzó i soparem per allí a prop per tal de no perdre’ns ni un detall de res de la seva foguera, des dels prolegòmens fins a la combustió final.

I si el senyor iPod gaudeix també de bona salut (vegeu aquí) no cal dir que li endinyaré el "Nit de Sant Joan", del Sisa, i el "Per Sant Joan", la magnífica cançó del Serrat, per anar-los escoltant mentre salten les guspires i jo em recordo petit, il·lusionat, feliç, meravellat i indocumentat com cinquanta anys enrere…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!