Totxanes, totxos i maons

Per motius que ara mateix no puc desvelar -"desvetllar", escriuria un comunicador dels d’última generació- però que suposo que demà explicarà la premsa aquest migdia interrompré uns moments la meva vetlla -ara sí, comunicadors moderns, que ve de "vetllar"- del segon postoperatori de l’A. -l’ull que faltava, l’esquerre- per saludar Joan F. Mira i explicar quatre coses sobre ell i la seva obra a uns quants periodistes.  (n’hi ha més)

Per mi és molt estimulant compartir una estona amb aquest home savi que et parla a poc a poc i amb veu baixa però, quan convé, amb una càrrega de sornegueria més que considerable. Un home honest i amb idees clares sobre el País (així, amb majúscula), la gent, la literatura i tot el que ens passa en el dia a dia.

Dos dies després dels 300 anys de la batalla d’Almansa i de tot el procés que d’allí va sorgir -d’això tracta el seu darrer llibre, precisament- i gairebé a la mateixa hora que està previst que es precinti el repetidor de TV3 de La Carrasqueta crec que la veu clara i irreductible de Joan F. Mira ens és més necessària que mai.

Canvi de terç (en aparença, però no). L’altre dia em comentava un amic valencià que, com jo, d’un temps ençà al·lucina amb els Obrint Pas (vegeu aquí), com el valencianisme de la seva generació -ell va camí dels cinquanta però encara li falta- havia estat fins ara un corrent seriós i formal, en el sentit de mantenir discreció i de guardar les formes en espera que la força de la raó s’imposés a la raó de la força… fins a la irrupció dels Obrint Pas amb la seva potència arrossegadora i desinhibida que no els fa tenir cap fàstic d’apropiar-se de corrents musicals foranis si els serveix per reforçar el seu discurs radical, nacionalista i, per damunt de tot, fresc i exportable.

Per entendre’ns (i mantenint-nos en l’àmbit musical), la diferència més clara entre les dues generacions jo la veig comparant el rigor, la seriositat, la formalitat i la trajectòria exemplar d’Al Tall amb l’esclat d’energia desvergonyida i imparable dels Obrint Pas. I aquests, com aquell qui diu, tot just acaben de començar.

Corol·lari? Que malgrat La Carrasqueta encara hi ha futur.

—————————————————————————————-

Coda final: Si algú del País Valencià llegeix aquest apunt probablement tindrà uns quants matisos -a favor i en contra- per afegir al que acabo d’escriure. Mai he pretès fer doctrina, sobretot de temes que no domino. Tot el que he escrit més amunt és, doncs, una mostra més d’una espècie que, em consta, a alguns amics del PV els genera una certa reticència: sóc un barceloní que parla del País Valencià tal com el veu des de la vora de la Rambla. Res més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!