Totxanes, totxos i maons

Suposo que em passa com a molta gent: sóc sensible a la bellesa física (sobretot la de les senyores, he, he…) i, en canvi, altres atributs com el poder, la fama, la sort o la riquesa em deixen totalment fred. Hi ha, però, una qualitat que quan la trobo en algú que es creua en el meu camí m’exalta fins a l’emoció. Parlo del talent. Un concepte que en el meu diccionari particular representa un estadi superior de la intel·ligència. Podria definir-lo com la intel·ligència exhibida de manera fàcil i a l’abast. La intel·ligència a seques pot arribar a embafar. O, pitjor, a acollonir. El talent mai. Ben al contrari, t’apropa a la festa del pensament ben endreçat, trenca les distàncies i te’l fa fàcil i planer. No sé si m’explico, però jo ja m’entenc.

Aquest cap de setmana he tingut la immensa sort (ja he escrit diverses vegades en aquestes pàgines que, per damunt de tot, em considero una persona de sort, jo) de viure un parell d’experiències en les quals he pogut gaudir de la proximitat amb el talent. Avui parlaré de la primera, viscuda per mi ahir per la nit, i demà de la que hem viscut avui l’A. i jo.

Per cert, ara que hi penso, el cap de setmana encara es reserva tot el dia de demà per continuar sorprenent-me. Ja ho deia fa un moment, quina sort!  (n’hi ha més)

Ara fa quatre anys -i per una sèrie de raons que ara serien llargues d’explicar- vaig decidir afluixar una mica la meva feina literària, que és la que faig a més a més d’una altra que m’ocupa (i acapara/aclapara) entre el dilluns i el divendres al migdia. En conseqüència, vaig deixar algunes col·laboracions a revistes, les classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i, sobretot, la feina de jurat de diversos premis a obres inèdites.

Els únics jurats que no vaig deixar varen ser els de premis de la crítica. És a dir, els que s’atorguen a llibres ja publicats. Llibres que en la majoria dels casos ja he llegit i que, per tant, no m’exigeixen una dedicació de temps addicional.

Els dels premis de la crítica són jurats formats majoritàriament per companys que es dediquen a parlar de llibres en altres mitjans. Dit altrament, que tots si fa no fa ja ens coneixem (perquè ens llegim) i sabem de quin peu calcem.

El Premi de la Crítica Catalana és un dels meus jurats habituals i potser sigui el que més m’estimo. El seu veredicte es fa públic a principis d’abril en el transcurs d’una solemne trobada que convoca l’Asociación Española de Críticos Literarios en la que es donen a conèixer els premis -sense cap dotació econòmica, només el prestigi- als millors llibres de narrativa i poesia publicats l’any anterior en basc, castellà, català i gallec.

L’any passat la proclamació es va fer a Seviila -en vaig parlar aquí i aquí– i els guanyadors catalans varen ser Jaume Cabré (“Les veus del Pamano”) i Jordi Pàmias (“Terra cansada”). Enguany la reunió general es farà d’aquí a tres setmanes a Lugo. Tanmateix, tot i que la impressió general és de decisió conjunta, el cert és que les diverses literatures en llengües que no són el castellà ja porten el seu veredicte tancat per mitjà de procesos selectius interns i amb jurats específics que cadascú s’organitza com millor li sembla. Anit vàrem celebrar la reunió del jurat català amb un magnífic veredicte que la discreció m’obliga a mantenir en secret fins a l’1 d’abril.

Habitualment el valor més important de les reunions dels jurats de premis de la crítica que conec rau en els debats que es generen a l’hora de defensar els diversos llibres que cada membre situa entre les seves preferències. El que passa, però, és que de vegades el guanyador és tan clar que no queda espai per al contrast de parers o, fins i tot, per a la controvèrsia. D’altres, el que hi ha és una certa peresa (o pobresa) argumental explicable també perquè no sempre tothom està “estupendo” totes les hores del dia.

Anit, però, vaig tenir la percepció de ser una persona privilegiada perquè vaig assistir des de la primera fila a la festa del talent dels meus companys de jurat a l’hora de ponderar virtuts i defectes dels llibres que teníem damunt la taula (no menys de set, per cert, de cada modalitat).

Els evoco ara mateix -començant per la meva dreta segons l’ordre en la taula que ens aplegava- i encara m’exalto amb la ponderació i la riquesa de matisos de Xavier Cortadellas, amb la sempre interessant visió perifèrica del valencià Juli Capilla, director de la revista “Caràcters”, amb els vastos coneixements (és que s’ho ha llegit tot!) d’Anna Maria Gil, amb l’equilibri, la racionalitat i el seny de Lluïsa Julià, amb la veterania i el “savoir faire” del mestre Àlex Broch i amb la sensibilitat i el rigor analític de Margalida Pons.

Ells -i la bona literatura (que se’n fa, i molta, al nostre país)- varen ser els grans protagonistes d’una festa del talent que tardaré molt de temps a oblidar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!