Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de gener de 2023
0 comentaris

Joan Fuster-Eduard Artells: una picabaralla de 1970 (més batalletes de l’arxiver) (7).

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I també que llegiu aquí el capítol anterior.

El 4 de desembre de 1970 Joan Fuster envia a Serra d’Or l’article de resposta acompanyat d’una breu carta a Jordi Sarsanedas, redactor en cap de la revista. Una carta en el text de la qual es detecta entre línies un cert cansament per una polèmica que s’allarga des de fa més de mig any al ritme massa lent a què obliga la periodicitat mensual de Serra d’Or. Aquest mateix sentiment de fatiga, de ganes d’acabar, es percep també en l’article de l’autor valencià. En l’escrit a Sarsanedas reconeix que li ha sortit molt llarg i que aquesta vegada prefereix que surti en una altra secció de la revista, la denominada (molt apropiadament, per cert) Lletres de batalla. I així va ser: la resposta de Fuster a Eduard Artells -un graó més en un debat que en aquell moment ningú sabia encara que ja no tindria continuació- apareixerà en el número de gener de 1971 ocupant tota la pàgina 33 i una columna de la 34.

El títol de l’article –‘Rèplica, probablement inútil, al senyor Artells’-manté l’aire de cansament, de final de camí, que caracteritza tot el seu contingut. La llàstima és que, llegit després de la mort sobtada d’Eduard Artells, que es produiria el 28 de gener de 1971, el matís ‘probablement inútil’ del títol adquireix un significat poc oportú i inesperadament macabre.

En un moment del text Fuster diu que li sembla que en el debat amb Artells ha estat ‘meritòriament correcte’ si compara la seva controvèrsia amb el tracte que havia rebut de Terenci Moix. No és estranya la referència perquè l’article incendiari que aquest havia publicat al diari Tele/eXprés pocs dies abans, el 12 de novembre, amb el títol “¡Ay, maese Artells, no me toquéis el voraviu!” (vegeu-lo aquí) havia estat llargament comentat i esbombat, si més no en els cercles lletraferits. I no descarto que, sabedor de la situació que s’havia creat en relació al corrector tan durament blasmat, Fuster decidís acabar la picabaralla.

La part central de la seva resposta es pot entendre, doncs, com una espècie de recopilació -en tres apartats- dels punts de discrepància que fins aquell moment havien defensat l’un i l’altre amb un evident to encaminat a llimar al màxim les possibles asprors que en la brega haguessin sorgit. Més encara: el paràgraf final Joan Fuster el dedica a parlar de la feina de corrector que, ell també, desenvolupa en nombroses ocasions al País Valencià, cosa que li permet afegir un punt de complicitat al to conciliador que amara tot l’article i acabar-lo amb una conclusió intel·ligent (i lògica, venint de qui ve): ‘No solament planyo els correctors de nòmina: em planyo a mi mateix, si és imprescindible el plany. Sí: també jo faig de corrector. Però d’una altra manera.’

Com sempre, he remarcat en vermell  les frases que m’han semblat més significatives.

Carta de Joan Fuster a Jordi Sarsanedas, del 4 de desembre de 1970.

Arxiu Joan Fuster, Sueca.

Benvolgut amic:

He vist a l’últim SdO l’article del senyor Artells. No sóc partidari de les polèmiques a la vostra revista, per les raons que exposo al començament de l’article adjunt. Però m’ha semblat que era inevitable una mica de contestació. Naturalment, un cop posat a la màquina, la rèplica m’ha sortit bastant llarga. Ho lamento. Te l’envio per a la secció de “Lletres de batalla”: unes segones “Restriccions mentals” sobre el tema serien excessivament improcedents.

Fins aviat.

Cordialment

————————————————————————————-

Rèplica, probablement inútil, al senyor Artells

(Article de Joan Fuster publicat a la secció ‘Lletres de batalla’ de la revista Serra d’Or de gener de 1971)

No estic gens segur que “Serra d’Or” sigui una bona plataforma on desplegar polèmiques. La seva periodicitat mensual, i la inevitable lentitud que demana la preparació dels números, fan que els debats s’allargassin d’una manera poc còmoda per al lector. Entre un article i l’article que tractarà de replicar-li, sol haver-hi, gairebé sempre, un espai de dos mesos, o de més: massa temps perquè la clientela pugui tenir ben presents els termes del presumpte diàleg. I si la cosa es prolonga, ja esdevé pura fatiga. Això encara es fa més penós quan les qüestions airejades són de detall… Però sovint no hi ha més remei que entrar en el joc, i aquest és el cas. Vull creure —he de creure, ai!— que el resignat públic de la revista recorda l’article que el senyor Artells em dedicà el juliol del 70, i la meva contestació del setembre, i la seva insistència del novembre. Potser resulta una mica abusiva, una tal confiança en la memòria de la gent. Sigui com sigui, no sóc jo qui ha encetat, ací, la falsa controvèrsia.

Dic falsa controvèrsia perquè, en efecte, sembla que l’única preocupació del senyor Artells era de lamentar-se, o de protestar, per allò del cagalló de la gramàtica. M’excuso de no haver-ho entès així: amb un simple “Perdoni!”, n’hi hauria hagut prou, de part meva. Tanmateix, l’article del senyor Artells tocava uns quants punts bastant més interessants, relacionats amb la funció del corrector, i vaig suposar que això sí que valia la pena d’una resposta o, almenys, d’un comentari. Ara comprovo que el meu distingit interlocutor fuig d’estudi. Mal fet, és clar. El problema no era ni la necessitat ni la “competència” dels correctors de català actualment en actiu: el meu paper ho deixava expressament consignat, si no m’erro. El problema era i és els límits i la forma de la intervenció dels correctors en els escrits dels literats. Però no d’una manera vaga i abstracta, de “declaració de principis”, sinó en el fet concretíssim del treball de cada dia. Ja haurà pogut veure el senyor Artells que jo he estat meritòriament correcte en les meves objeccions, si em compara amb el tracte que ha rebut de Terenci Moix, des de les planes del “Tele/exprés”, M’abstindré d’afirmar que el senyor Moix ha pecat d’absolutament injust: si més no, un parell de referències explícites, al·legades en el curs del seu exabrupte —afrancesats, Montse (*)—, podien provocar una raonable explosió d’hilaritat. La llàstima fou que el senyor Moix s’ho va prendre com una cosa dramàtica…

(*)  (L’opinió d’Eduard Artells en relació a l’ús d’aquests dos mots va ser la causa que va encendre totes les ires de Terenci Moix.)

De fet, la disputa pendent no és entre escriptors i correctors. Em penso que ja ho vaig insinuar, en la meva nota anterior. Però, en aquest altre nivell, i em repeteixo, no hi ha hagut voluntat d’acceptar un plantejament clar i sense prejudicis, de la banda de les altes esferes acadèmiques.. I, com que el senyor Artells encara no hi pertany, i com que les altes esferes callen com un mort, ho deixarem córrer, això. D’altra banda, el moment de parlar ja ha passat, per als al·ludits: avui, la majoria dels escriptors se’n foten (i vostè dispensi, senyor Artells). Personalment, estic en contra, o ben poc a favor, d’aquest menfotisme. Com a lector, em molesten les faltes de gramàtica i les aberracions dialectals, segurament més que no molesten al senyor Artells. Però la culpa no és, en el fons, dels qui incorren en el pecat

Bé. Freno la divagació, que no ens duria enlloc, segons veig. Ara em cenyiré a puntualitzar tres o quatre minúcies, que, tant per a una hipotètica tafaneria dels qui em —ens— llegeixen com per a ús del senyor Artells, poden servir d’aclariment. Són:

a) Quant als llurs de la primera edició de Nosaltres, els valencians, jo ignorava que el senyor Artells hi va introduir esmenes molt justes en aquell text meu i li ho agraeixo. Sóc conscient dels meus dèficits gramaticals, que, òbviament, devien ser majors entorn del 1962. Però la meva queixa se centrava en un extrem: els llurs, imposats per l’editor, no van ser ben distribuïts pel corrector. I jo, d’ençà que en vaig aprendre la regla, i era de molt abans, sempre m’he enorgullit d’una certa “regularitat” en el maneig d’aquest brillant possessiu. Si algun cop hi he fallat, mea culpa, i compliré les penitències que em posin. Però em desagrada d’arrossegar les manifasseries d’altri. I prego al senyor Artells que no s’ofengui: és ben possible que jo faci ara una muntanya d’un gra de sorra, i tot sigui un escrúpol d’un, o de tres llurs, desplaçats. No res, al capdavall. Només que, en matèria de gramàtica, intento ser tan primmirat com el senyor Artells. A la meva manera, naturalment.

b) Respecte a la trista frase una animalada molt gran, jo no m’oposo, mai no se m’hauria acudit d’oposar-me a la decisió del senyor Artells, d’escriure-hi grossa en comptes de gran. ¿Desautoritzar-lo, jo? No mai Déu tal!, i valgui el modisme de la meva comarca, que, per desgràcia, queda al sud del Baix Camp… A quin sant? Jo no puc desautoritzar ningú, perquè no tinc cap autoritat en res, i menys que res, en gramàtica. El senyor Artells està acostumat a exercir-hi poders, i potser creu que tothom hi tendeix. Doncs no: n’estigui tranquil. Jo em limitava a indicar que, en bon català —clàssic i viu—, gran és tan lícit com grossa, aplicats els adjectius a animalada. Si ell prefereix grossa, molts anys, i no li dic que jo no li hagi fet costat o li’n faci en més d’una ocasió. Però gran em sembla perfectament vàlid. Precisament aquest és un exemple del tema a discutir: que la mera preferència del corrector no substitueixi la de l’escriptor. Quan ho comprendrà el senyor Artells, això, es trobarà invulnerable davant la brometa del senyor Moix, de qualsevol dels innumerables senyors Moixos possibles

c) Que l’ús de la paraula cagalló sigui de gaire bon to o no, és una cosa que no em privarà de dormir, aquest vespre. Mai no he tingut la pretensió de passar per un escriptor de bon to. Si he de ser sincer, afegiré que el bon to em fa riure. Tampoc no practico per sistema el vocabulari inconvenient, però no se m’arruga el melic, ni em cauen els anells dels dits, davant una opció expressiva pròpia de persones “mal educades”. No he anat a col·legis de pago, ni ganes… Però em temo que, en mans del senyor Artells, un text meu, o de qui sigui, el vocable cagalló hauria sofert el càstig d’un sinònim honorable. Una vegada, a “Serra d’Or” mateix, em van treure un “pixar fora de test”, que encara no he perdonat: no sé si la decisió fou dels redactors o dels correctors i tant se me’n dóna. El verb “pixar” no és precisament indecorós. Ignoro què fa la població del Baix Camp, o de la mateixa Barcelona: a la Ribera Baixa, procurem pixar quan tenim pixera, Dins o fora test. En tot cas, no és de la incumbència del corrector vigilar el bon to de l’escriptor. I, desenganyi’s, senyor Artells, la literatura catalana, com la de tot arreu, cada dia s’aparta més del bon to. Suposo que s’hi haurà fixat.

d)

No continuaré amb el petit memorial de greuges. Resta en l’aire l’afer clergat. El senyor Artells esquiva la proposició clero, o perquè no sap què dir-hi, o perquè els momotombos de la gramàtica no li han dit què ha de dir. (Momotombo és un mot que no figura al Fabra: jo l’he après del senyor Espriu, i el trobo excels. És l’antípoda de cagalló, però pitjor. Com que el senyor Espriu és un poeta tan notable com el senyor Llull, el senyor March o el senyor Maragall, un dia o altre momotombo entrarà en el Fabra.) Sobre la qüestió clergat/clero, en parlaré una altra vegada. De moment, només vull apuntar que un risc de l’ultrafabrisme és de deixar en ridícul Pompeu Fabra. Fer del senyor Fabra un papa infal·lible, en un terreny tan precari com és —Mare de Déu— la llengua literària, constitueix una perillosa aventura. Ja m’allargaré sobre el particular, si cal. I, si cal, ho faré tan irrespectuosament —no de cara a Pompeu Fabra, i tant!— com caldrà. No tinc pèls a la llengua.

Em sabria greu que el senyor Artells se sentís ferit per aquestes ratlles. No és la meva intenció de molestar-lo, a ell. Més aviat tot el contrari. El senyor Artells ha tingut l’habilitat d’invocar, en el seu paper, la deplorable condició dels escrits que passen a la seva correcció: escrits “en què tot falla”, ortografia, morfologia, sintaxi, lèxic. És el passatge del seu article que em desarma. M’ho explicarà a mi, això, el senyor Artells! Fa molts anys que, per una raó o altra —jurat de premis literaris, assessor d’editors subalterns, vigilant de proses i versos públics o amagats—, m’enfronto dia sí dia no amb l’escriptura instintiva de professionals i d’aficionats. Sé com escriuen: una pura desgràcia, la majoria. No sols “comprenc” les dificultats dels correctors que hi han de posar una mica d’ordre, sinó que fins i tot en comparteixo la maniobra. Perquè jo, senyor Artells, de tant en tant, més de tant en tant que no voldria, i gratis et amore, també faig de corrector. No tinc cap títol per fer-ne, ni en sé prou, però m’hi veig obligat. Tots els problemes lingüístics que el senyor Artells hagi de resoldre en una oficina editorial de Barcelona són una broma innocent, al costat de les terribles eventualitats a què em veig sotmès a casa meva: galerades de llibres, originals de tota mena, la procedència valenciana dels quals bé indica com han de ser. Els lletraferits almogàvers del País Valencià són encara més impermeables a la gramàtica que els del Principat, i ja és dir! I faig de corrector. No solament planyo els correctors de nòmina: em planyo a mi mateix, si és imprescindible el plany. Sí: també jo faig de corrector. Però d’una altra manera.

(El diàleg Fuster-Artells, per desgràcia, ja no continuarà; a aquesta sèrie, però, li queden encara un parell d’apunts més. Vegeu aquí el següent)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!