Totxanes, totxos i maons

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I també que llegiu aquí el capítol anterior.

Eduard Artells comença la resposta dient que l’article de Fuster ja se l’esperava, però reconeixent que, en canvi, l’ha sorprès, per inesperada, la carta al director de Maurici Serrahima. Una mica més avall s’empara en la seva experiència d’onze anys a ‘Serra d’Or’ i fa esment d’un parell d’articles publicats anteriorment perquè recullen el que considera com l’ideari que fa servir a l’hora de posar-se a la feina.

Són dos articles importants; tant, que ja avanço al lector que els reproduiré íntegrament al final d’aquesta sèrie d’apunts. A tall de colofó, com si diguéssim.

Un dels trets físics més característics d’Eduard Artells era la seva escassa estatura. Un altre era un nas de dimensions força prominents. Dos elements sobre els quals no s’està de fer referències iròniques en alguns dels textos que va publicant. En l’article d’avui, per exemple, podem veure com combina el concepte ‘estar a l’altura’ amb la seva talla. Un toc d’humor que em fa pensar en el que he dit en diverses ocasions: enmig d’una discussió, rebatent i argumentant, aquest home es sentia a gust.

Pel que fa als diguem-ne estralls perpetrats en el text original de ‘Nosaltres els valencians’, Artells se sent al·ludit -curiosament fins aleshores ningú havia dit explícitament que ell en fos el corrector- i reacciona emparant-se en els criteris que li varen fixar els responsables d’Edicions 62 Max Cahner i Ramon Bastardes. Tot seguit entra a detallar els neguits que passa quan ha d’endreçar un text ‘en què tot falla (…) on no hi ha ordre de cap mena, on tot és un garbuix’. Una reacció que es pot entendre millor si tenim en compte que, per aquells mateixos mesos del segon semestre de 1970 en què discuteix amb Joan Fuster, Artells mantenia amb Terenci Moix una pugna força més agra en les formes i el fons, sobretot per la banda de Moix. Ho vaig explicar fa dos anys en aquest apunt.

El corrector Artells acaba l’article admetent que el que més li ha molestat de tot plegat és l’expressió ‘cagallons de la gramàtica’ emprada per Joan Fuster que considera, ras i curt, ‘ofensiva’. I, ja posat, aprofita per retreure-li a Maurici Serrahima el fet que qualifiqués el seu article del mes de juliol de ‘desenfocat’.

Amb la sortida al carrer del ‘Serra d’Or’ de novembre la pugna entre aquests dos gegants de la dialèctica continua sense defallences i no sembla que se li vegi un final. Però el final, ai las, existia i era ben a prop perquè, encara que ningú no ho sabia aleshores, aquesta intervenció d’Eduard Artells en el debat serà la darrera que farà.

Com sempre, he remarcat en vermell  les frases que m’han semblat més significatives.

Ni massa llenguatge ni massa gramàtica: col·laboració

(Article d’Eduard Artells publicat a la secció ‘Llenguatge i gramàtica’ de la revista Serra d’Or de novembre de 1970)

Hem llegit, no caldria ni dir-ho, en el número de setembre proppassat l’extens article de Joan Fuster, que ja pressentíem, i la lletra al Director, de Maurici Serrahima, que no esperàvem.

I ¿què vol que li diguem, també nosaltres, al senyor Fuster? En el nostre article de juliol darrer ens dolíem concretament de l’expressió “els cagallons de la gramàtica”, repetida pel senyor Fuster més d’una vegada en parlar dels “pobrets” correctors. I el senyor Fuster, en la seva resposta, en parla, sí, al capdavall de l’article, però tot llevant-li importància, així com de passada, com si se n’hagués descuidat (si més no, ho fa pensar la interjecció Ah! amb què acompanya el seu comentari). Altrament, ens engega una llarga invectiva contra els correctors —l’eterna qüestió!—, ens fa saber fins on arriben llurs atribucions i ens dóna normes per al recte exercici de llur ingrata professió.

Després del que hem dit i tornat a dir tot al llarg d’onze anys en aquestes mateixes planes sobre la missió del corrector, no faríem sinó repetir-nos si volíem contestar punt per punt al senyor Fuster, amb qui en part estem d’acord, és clar. (Vegeu només Actitud correcta del corrector, “Criterion”, vol. XVII, i Corregits i correctors, “Serra d’Or”, abril 1965, treballs reproduïts a Llenguatge i gramàtica, volum I; Col·lecció Popular Barcino, 221).

Tanmateix, i deixant de banda totes les frases “amables” que el senyor Fuster ens dedica, a les quals no sabríem com correspondre, car ell, en això, hi té la mà trencada, i nosaltres, ho confessem, no estem a la seva altura (i no ho diem pas per la nostra “talla”), sí que contestarem un passatge del seu article quan diu que el seu llibre “més divulgat” Nosaltres, els valencians, circula amb uns llurs que ell no va posar en redactar l’original. Doncs bé: com que ens considerem al·ludits, podem assegurar-li que en aquella saó (mot que també figura al Fabra) el corrector no hi tingué art ni part: es limità a seguir les instruccions de la casa editora. I si ell, com a autor, no estava conforme amb els llurs, ¿per què no els va treure en revisar les proves? Perquè suposo que li’n devien enviar un joc, com és habitual a fi que l’autor, com ell diu molt bé, pugui dir-hi la darrera paraula, segons el seu criteri.

Ja veu, doncs, el senyor Fuster que en aquest respecte li donem tota la raó. Però ja el voldríem veure davant un text en què tot falla: l’ortografia, la morfologia, la sintaxi, el lèxic: on no hi ha ordre de cap mena, on tot és un garbuix. Potser aleshores no parlaria tan despectivament dels correctors, de segur que més aviat els planyeria.

Per tot això ens sembla escaient de recordar ací una vegada més aquells mots de Mestre Fabra sobre la col·laboració d’escriptors i gramàtics i sobre el que ell opinava dels correctors: “Certament ja fa anys que un gran nombre de publicacions surten amb una certa uniformitat gramatical: això és obra d’uns pocs correctors que s’han aplicat a revisar gramaticalment les obres sotmeses a llur correcció seguint el sistema gramatical preconitzat per l’Institut; l’acció benefactora d’aquests correctors ¡com no serà més faedora i eficaç el dia que no es trobin amb tantes regles facultatives, amb tants punts encara no ben fixats! Els qui coneixem, per exemple, la labor realitzada per un Guanyavents (també mestre nostre a l’Institut), tot i disposar d’un sistema encara no ben fixat i veure’s contínuament entrebancat per vetos d’aquest o aquell autor (el subratllat és nostre), podem fer-nos càrrec de com avançaria ràpidament la revisió gramatical dels textos amb la mateixa seguretat amb què avui fan la revisió ortogràfica”. Mots que, bé que escrits fa quaranta anys (“La Revista”, juliol-setembre 1929), tenen encara plena validesa l’any 1970. I si no, l’experiència: també nosaltres tenim el nostre dossier, i d’allò més sucós.

Ah! —nosaltres també diem ah! al capdavall del nostre article— i a propòsit del mot clergat, origen de tota aquesta polèmica i que el senyor Fuster considera “una animalada molt gran” (insistim a dir que nosaltres hauríem escrit en aquest cas “molt grossa”, malgrat la seva desautorització “amb una afable, somrient facilitat”), no ens sabem estar de recomanar-li (si algú altre no ho ha fet ja) la lectura al Diccionari Fabra de les definicions, si més no, dels tres mots següents:

anticlerical adj. Enemic del domini o poder polític o social del clergat.

anticlericalisme m. Doctrina o tendència contrària al domini polític o social del clergat.

eclesiàstic -a adj. Relatiu o pertanyent al clergat.

I així podrà constatar que l’ús del mot clergat no és cap “invenció dels cagallons de la gramàtica que circulen per aquestes latituds”, com ell joiosament opina. I ja ens dirà el senyor Fuster si aquesta expressió, així emprada, és de gaire bon to en la ploma d’un escriptor de la seva categoria. I ja ens dirà també el senyor Serrahima si una tal expressió és una de les “afinades observacions de Joan Fuster” que motivaren justament el nostre “desenfocat” article. Diguin el que vulguin la trobem ofensiva. ¿Que el mot cagalló figura al Fabra? I ben definit, certament. I precisament perquè hi és tan ben definit, en aplicar-lo als correctors el senyor Fuster no fa sinó menysvalorar-los: ¿sí o no? Ací ve a tomb de recordar que un parent nostre del Baix Camp, que no s’estava de res, quan li semblava que havia de menysestimar una persona que volia aparençar (no aparentar) més que no devia, solia dir: “Tant que s’hi fa veure, i és el darrer cagalló de la tira”. Expressió ben gràfica, també, oi? I enginyosa, bé que de no gaire bon gust.

Tot això, i no res més, és el que volia dir al senyor Fuster el qui durant gairebé cinquanta anys no creu haver fet sinó un servei —tan modest com vulgueu— a la llengua i al país.

(Continua aquí amb la resposta de Joan Fuster i amb algun document més…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!