Totxanes, totxos i maons

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

Tot l’embolic comença a propòsit d’aquest article publicat a Tele/Estel. Fuster, home de pocs compliments, va per feina des de la primera frase. L’indigna que la paraula ‘clero’ no sigui admesa en el Diccionari i carrega, en principi, contra el que qualifica de ‘ultraconservadurisme granític de les nostres vestals acadèmiques’, referint-se a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. De seguida, però, fa derivar l’argumentació cap als correctors editorials, als quals comença referint-se com ‘implacables’ per passar de seguida a definir-los, emparant-se en Josep Pla, com a ‘cagallons de la gramàtica’, cosa que va acabar d’encendre a Eduard Artells.

Val la pena recordar, però, que Fuster ja anava una mica calent després de la dràstica correcció a què Edicions 62 va sotmetre l’original de ‘Nosaltres, els valencians’ vuit anys abans. Un episodi que també apareixerà al llarg de la polèmica que s’obre amb aquest article d’avui i en el qual, com sempre, he remarcat en vermell els fragments que em semblen més significatius.

Converses (relativament) filològiques

(Article de Joan Fuster publicat al setmanari Tele/Estel del 12 de juny de 1970)

1

Per exemple: la paraula “clero”.

¿Voleu fer el favor de dir-me per què no és discret —gramaticalment discret— d’escriure “clero” en català? Ho he preguntat moltes, moltíssimes vegades, i a especialistes de la més diversa categoria, però no n’he tret res en clar. El vocable no figura al Fabra, i això sembla ser, per principi, una raó digna dels màxims respectes. Jo sempre he estat ben respectuós amb el Fabra: aquest diccionari continua sent una de les poques coses que encara em mereixen respecte. De tota manera, trobo que l’argument no resulta gaire vàlid. De fet, la meva perplexitat es planteja, precisament, davant la deliberada omissió, o més, davant la taxativa exclusió d’aquell mot en el repertori acadèmic de la llengua. Per què, doncs?

No ho acabo d’entendre. ¿Potser “clero” és un castellanisme? La meva absoluta ignorància en la matèria em veda d’entrar en la qüestió. Consulto l’Alcover-Moll, i hi aprenc que la possibilitat etimològica és doble: castellanisme o italianisme. Caldria indagar-ho: amb textos datats, posem per cas. Tanmateix, és probable que la investigació ens donés, de moment, alguna sorpresa. Si no ho recordo malament, les fitxes castellanes del professor Joan Coromines no certifiquen la presència de “clero” en escrits d’idioma espanyol massa antics. No tinc el seu diccionari a mà, ara, i no puc verificar-ho. Em penso que la data més reculada que Coromines aporta pertany al XV ben avançat. Per al català, don Marià Aguiló i l’Alcover-Moll proporcionen documents bastant anteriors. I no procedents en exclusiva de les Illes ni del País Valencià, per cert. Això ho apunto per evitar suspicàcies…

Que “clero” ens vingué de fora és una hipòtesi acceptable. De l’italià, sens dubte. I no deixa de ser interessant que la majoria de les seves aparicions primerenques es constatin en papers extraliteraris: de buròcrates municipals, de notaris, de dietaristes. Cosa que significa, almenys, l’indici de ser una penetració popular. Els literats que s’incorporen la paraula són, també, els més porosos a les pressions espontànies del llenguatge del carrer: a les pressions o a les necessitats. Em refereixo a sant Vicent Ferrer, a l’autor del Tirant, a Jaume Roig, als poetes d’allò que don Ramon Miquel i Planas titulà Cançoner Satírich Valencià (i em limito a citar el ram que més conec). A les darreries del segle XIV, “clero” seria un neologisme en català: un neologisme amb èxit. S’escampà de seguida. A tots els nivells i fins a l’últim racó de l’àrea lingüística. Les alternatives eren “clerecia” i “clericat”. D’aleshores ençà, les tristes multituds, catalanoparlants —i les seves minories catalanoescrivents— han preferit la forma “clero”.

Fins que les urgències del purisme s’hi van interposar. Un fet viu i general de l’idioma quedà sacrificat en l’altar de les més sinceres i honestes esperances de “rehabilitació” filològica. ¿En feien un gra massa, Fabra i els seus col·laboradors? No. Ells, en definitiva, van fer el que calia que fessin. Però no estaven obligats a ser infal·libles…

2

Confio que el lector ja haurà endevinat que la intenció d’aquestes notes no és, exactament, la “licitud” o “il·licitud” d’escriure “clero”. El problema concret de “clero” té, en si, un pes específic indiscutible, i per això el poso damunt la taula. Però el fons del debat ofereix unes dimensions considerablement vastes.

La situació “social” de la llengua catalana és més aviat precària, com tothom sap. I heus aquí que aquesta precarietat encara ve accentuada pel lànguid conservadorisme de les nostres vestals acadèmiques. Em corregeixo: l’ultraconservadorisme granític de les nostres, etc. Perquè, per definició, les Acadèmies han de ser conservadores, i no hi ha res a dir mentre no passin aquesta ratlla. Però els sants barons de l’Institut passen la ratlla. Basta examinar les llistes de “permisos” concedits en els últims anys— o sigui, els mots “nous” incorporats a la legalitat filològica— per concloure que “no tenen pressa”. O que tenen por. Por de què? Sempre és difícil d’imaginar què pot passar pel cap d’un “legislador” —d’un acadèmic, ara—, i la tendència instintiva és de creure que les “lleis” no poden “no ser” restrictives. Mai no s’ha promulgat cap llei per concedir llibertats, que jo sàpiga: les lleis es formulen per “prohibir” una cosa o altra. Bé. No és de “lleis” de què ara parlem, sinó d’un mínim de “regles” o de “mòduls”, que, de cara als usos idiomàtics, convenim a deixar a mans dels acadèmics. La missió d’aquests senyors hauria de ser la d’evitar anarquies, pintoresquismes i bestieses. Han de ser conservadors, per tant. Però si s’excedeixen en la cautela, deriven cap a la inanitat total: esdevenen fòssils o fantasmes… La Secció Filològica de l’Institut no s’ha distingit per una particular agilitat, en els darrers temps. Paràlisi, o mandra, o circumspecció, o com calgui dir-ho, però el cas és que no fa el seu ofici com hauria de fer-lo. Si repassem les innovacions de lèxic introduïdes pels nostres acadèmics —tots ells admirats amics meus, sigui dit de passada—, el saldo fa pena. En quantitat, resulten angoixosament inferiors a les operacions similars dels seus col·legues de Madrid o de París. I no ho justifica, això, l’excusa de la “cripta”. Des de la cripta, han donat el feu vert a uns quants tecnicismes obvis i a uns quants dialectalismes irrisoris… És clar que, com deia el difunt don Eugeni d’Ors, ex-secretari vagament perpetu de la casa i trànsfuga reprovat, amb les decisions de les Acadèmies convé fer com amb el poder de les monarquies constitucionals: se obedece pero no se cumple. El mal és que els escriptors catalàunics són tan disciplinats, que obeeixen i compleixen. No gosem escriure “clero”, en definitiva. Els implacables “correctors” editorials —als quals, d’altra banda, hem d’agrair una vigilància literalment necessària— s’encarreguen d’aplicar la “norma” amb un zel ultrancer. Ells, sense adonar-se’n, són més papistes que el papa. Van més enllà que Fabra. A mi, més d’un cop, m’han convertit un “abreviar” en “abreujar”, i “abreviar” és un verb avalat per don Pompeu. La llengua escrita, el “mòdul” de tràmit i d’expressió, sofreix una estranya “cosificació”.

3

La gent de ploma, en aquest país, som, malgrat tot, uns súbdits increïblement dòcils. No ens atrevirem a escriure “abreviar”, si els correctors ens esmenen “abreujar”, i menys encara deixarem anar la paraula “clero”, interdita al catàleg “normalitzador”. Conculcar les “normes” ens sembla un delicte de lesa pàtria. I qui hi incorre, ho fa per pura inadvertència. Les ganes, la voluntat de submissió lingüística són enormes.

I mira per on: per fugir de “clero”, que és el que els catalans de Salses a Alacant, de Lleida a Maó, durant més de cinc-cents anys han dit i escrit de la manera més honrada i respiratòria, per fugir de “clero”, hem acabat per caure en “clergat”. El mot “clergat”, és una animalada molt grossa. Una invenció dels cagallons de la gramàtica —valgui la fórmula de Josep Pla— que circulen per aquestes latituds. Ells, pobrets, no en tenen la culpa. Senzillament, els horroritzava dir “clero”. I com que “clerecia” i “clericat” no són sinó cultismes emfàtics, van resoldre’s per una derivació manufacturada: de “clergue”, “clergat”. I es quedaren tranquils i satisfets. L’Alcover-Moll no registra la paraula “clergat”. Naturalment! En l’any 1954, data del seu III volum, “clergat” encara no “existia”. El Fabra tampoc: la primera edició de la postguerra no l’inclou. Estic segur que Fabra s’hauria escandalitzat d’aquesta aberració lexicogràfica. Però…

Però, ¿qui no ha escrit, un dia o altre, “clergat”? Suposo que jo mateix. Cohibit per la prohibició de “clero”, i havent de triar, potser més d’una vegada hauré optat per “clergat”. El barbarisme havia estat emès pels professionals de la caça del barbarisme, i els manobres vulgars l’admetíem sense discussió. No m’estranya que Josep Miracle hagi decidit d’agregar “clergat” a la quarta edició del Fabra. Ell, com tots els altres, ha caigut a la trampa. I els venerables barbes de l’Institut ho han consentit. M’explico la decisió de Josep Miracle, però no la garantia implícita de la Secció Filològica. Decidits a fer de “puristes”, ¿quina flauta toca aquest ignominiós “clergat”?

No vull acabar aquesta divagació —supèrflua: els sords voluntaris són incurables (perdó: inguaribles!)— sense insinuar una sospita que m’inquieta. He observat, en converses privades, una esquerpa resistència dels acadèmics al vocable “clero” que no és ben bé una resistència filològica. Filològicament, acadèmicament, un mot que s’ha escrit i pronunciat unànimement per les masses catalanes des del segle XIV —si més no!—, ¿quin escrúpol d’estrangeria pot suggerir? Això faria riure. En conseqüència cal suposar unes altres motivacions discriminatòries. ¿No serà, dic jo, que els fa angúnia admetre un “clero” que arrossega ressonàncies anticlericals? O ultraclericals, segons com es miri. Però, especialment, anticlericals. En boca del poble, el vocable “clero” ha tingut un so poc afable. Reticent, pel cap baix. ¿Els incomoda, això, als nostres acadèmics, persones devotes o, si no, primmirades?

D’altra banda, passi el que passi, el poble no deixarà de dir “clero”, en tant que n’hi hagi, de clero. Ho ha dit a través de sant Vicent, dels versos de l’Espill, dels Ardits barcelonesos, de les memorables planes de Joanot Martorell, dels poetes més llegits —per més vulgars, hélas!—, de L’Esquella i de La Traca, i del bisbe Torras, i de Sardà i Salvany, caram…!

(Continua aquí amb la resposta d’Eduard Artells)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!