Totxanes, totxos i maons

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I també que llegiu aquí el capítol anterior.

La reacció d’Eduard Artells a l’article de Joan Fuster és immediata i, de fet, des del mateix títol i la frase inicial no s’esforça gens a dissimular que s’ha sentit al·ludit. De manera indirecta, perquè el seu nom no s’esmentava en cap moment, però pel corrector de Serra d’Or aquell article és una declaració de guerra. Una guerra desfermada, no pas per la idoneïtat, o no, del mot ‘clero’, sinó per l’ús de l’expressió ‘cagallons de la gramàtica’ referida als qui remenen les cireres en els negociats editorials i literaris.

Tot seguit, defensant les regles del joc de la seva feina, Artells parla dels primers textos publicats per Fuster (que varen ser, l’any 1962, els del llibre “Nosaltres, els valencians”) donant a entendre la notable feinada que hi va haver per posar-los en línia amb la normativa vigent. Un assumpte sobre el qual Fuster, molt queixós per la intervenció dels correctors en el seu original, ja s’havia manifestat en diverses ocasions amb els seus editors Max Cahner i Ramon Bastardes en el sentit que en les controvèrsies al voltant de la llengua literària, els escriptors haurien de tenir més veu i vot de la que fins aquell moment se’ls donava.

Cap a la meitat de la seva resposta Artells, home al qual -com he dit en un apunt anterior- ‘li va la marxa’, aprofita que ja està en plena brega per obrir una altra discussió a propòsit de l’ús que fa Fuster del qualificatiu ‘gran’ -per comptes de ‘grossa’– quan ha de descriure la magnitud de l’animalada que, segons ell, era el mot ‘clergat’.

La darrera descàrrega de l’artilleria dialèctica d’Eduard Artells va dedicada a Josep Pla, al qual se li atribueix l’expressió dels ‘cagallons…’ que tant l’ha enfurismat i la resol explicant una anècdota ‘de fa més de quaranta anys’ a propòsit d’un autor -un tal P., sense més detalls- que sempre es queixava de les correccions que se li feien quan enviava un article a la ‘Revista de Catalunya’. Sembla que les tres lletres del cognom Pla queden reduïdes a una inicial per bé que de seguida esmenta unes ‘vacances pagades’ amb la pretensió, potser, de desviar l’atenció cap a Joan Oliver/Pere Quart.

La guerra està declarada.

(Com d’habitud, he remarcat en vermell els fragments que em semblen més significatius.)

Nosaltres, els estiracordetes

(Article d’Eduard Artells publicat a la secció ‘Llenguatge i gramàtica’ de la revista Serra d’Or de juliol de 1970)

O ”els cagallons de la gramàtica”. l perdoneu l’expressió, lector amic, Tanmateix, no és pas nostra, com podreu veure més avall.

Tot just enllestida i cursada la nostra nota anterior (juny 1970), al final de la qual ens dolíem dels entrebancs que el corrector troba tothora en l’exercici de la seva labor, ens ha vingut a les mans el número de “Tele/estel” del 12 de juny, que insereix un article del senyor Joan Fuster (Converses relativament filològiques), el qual, tot i ésser interessant, com tots els seus, pel que concerneix el tema, no deixa, a parer nostre, d’ésser inconvenient i àdhuc ofensiu per als professionals de la correcció, que sempre són l’ase dels cops.

Ací deixarem de banda el tema de l’article (clero, clerecia, clerical, clergat), perquè ens imaginem que en arribar aquesta nota al públic, l’amic Josep Miracle, directament al·ludit pel senyor Joan Fuster, ja li haurà respost degudament. Nosaltres ens limitarem a comentar dos punts del dit article que afecten els correctors en general.

El senyor Joan Fuster diu: “Els implacables correctors editorials —als quals d’altra banda hem d’agrair una vigilància literalment necessària— (el subratllat és nostre) s’encarreguen d’aplicar la “norma” amb un zel ultrancer. Ells, sense adonar-se’n, són més papistes que el Papa.” (Per què no deia ja: “més fabristes que en Fabra?” Ho hauríem trobat més arrodonit.) De manera que el senyor Joan Fuster mateix reconeix que els correctors fan almenys quelcom de bo. Oidà! I així deu ésser, perquè ell mateix, ¿hauria pervingut al grau de perfecció actual sense les crosses del corrector dels primers temps d’ell escriure en català? ¿No s’ha adonat bé del progrés enorme experimentat d’ençà dels seus primers textos catalans? Nosaltres, sí, i ho fem constar amb veritable goig. Doncs bé: poc o molt, bé hi deu haver contribuït l’anònim, l’obscur corrector.

Parem esment, però, en el que diu més endavant en el seu article: “El mot clergat és una animalada molt gran (nosaltres hauríem dit ‘grossa’). Una invenció dels cagallons de la gramàtica —valgui la fórmula de Josep Pla— que circulen per aquestes latituds. Ells, pobrets, no en tenen la culpa. Senzillament, els horroritzava dir clero.”

“Els cagallons de la gramàtica”! Es veu que el senyor Joan Fuster és molt afectat (mot no inventat: el trobem en Rovira i Virgili, fill de Tarragona, i l’emprava la nostra mare, filla també del Baix Camp) a aquesta expressió —o fórmula: tant se val— tan poc literària. Ell no es descuida mai d’atribuir-la a Josep Pla, però s’hi rabeja, repetint-la. Confessem que la primera vegada que la llegírem en Pla ens féu una certa gràcia —potser ens arreplegà en un bon moment—, però repetida ara i adés, la trobem, no solament de no gaire bon gust, sinó encara grollera i àdhuc, com dèiem més amunt, ofensiva envers els correctors, per “pobrets” que siguin.

Tal com dèiem en la nostra nota anterior arran del verb detenir en l’accepció del castellà detentar, ve un moment que el corrector ja no sap per quina mar navega, ja no sap a què atenir-se: cada autor li planteja un seguit de problemes particulars. Potser ja fóra l’hora, doncs, de prendre un determini. Abans, però, permeteu-me que us conti, amic lector, una anècdota de fa més de quaranta anys: és d’allò més sucosa i ve a tomb, com l’anell al dit. Un escriptor que aleshores ja feia tronar i ploure, col·laborava assíduament a l’enyorada “Revista de Catalunya”, que dirigia Antoni Rovira i Virgili —després, ensems amb Ferran Soldevila—, i sempre es queixava de les esmenes que tot sovint li havia de fer el corrector, fins que un dia, l’encarregat de la confecció de la revista, per tal d’estalviar-se maldecaps, li digué: “Farem una cosa, amic P.: a partir del mes entrant us publicarem els articles sense tocar-hi res, tal com rajaran de la vostra ploma, i ho farem constar en una nota”, “Oh, cony! Això, no!”, exclamà vivament l’escriptor. Doncs bé: jo gosaria proposar als “implacables” correctors de les cases editorials de fer una temporada de “vacances” —“vacances pagades”, és clar— i vejam què passaria. ¿Voleu dir que no hi hauria més de quatre escriptors que també exclamarien —si més no, ho pensarien—: “Oh, cony! Això, no!” I, una vegada encara, perdoneu l’expressió, lector amic.

(Continua aquí amb la resposta de Joan Fuster… i alguna cosa més)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!