Totxanes, totxos i maons

Sé que molta gent  ho considerarà una mania o, fins i tot, un defecte. Jo no ho veig de la mateixa manera, ni de bon tros. I per això precisament en faig bandera i ho pregono ben alt: des de fa molts anys no deixo llibres, ni videos, ni DVD’s, ni cassetes, ni discos de vinil, ni discos compactes a ningú.

És un costum que vaig adoptar de ben jove i que la gent més propera a mi ja coneix…  (n’hi ha més) 

Un costum gràcies al qual ara puc dir que la meva biblioteca, discoteca i videoteca són completes i reflecteixen, amb les lògiques limitacions atribuïbles només a mi, el mapa real dels meus gustos artístics, no les romanalles que han sobreviscut al meu sentit de la, diguem-ne, generositat amb els amics i coneguts. Dit breument: jo, ni compartir, ni hòsties…

Un altre dels principis que procuro seguir estrictament és el de no piratejar mai ni llibres ni discos. Gairebé diria que atempta contra la meva religió. Us juro que mai he entès per quins set sous ningú no dubta que els serveis d’un advocat, un dentista, un arquitecte o un estanquer s’han de pagar religiosament i en canvi els d’un escriptor o un músic han de ser, per definició, de franc.

Si vull llegir un llibre el compro o, si és el cas, el demano a l’editorial (emparant-me en el meu ofici -ara ja un pèl esmorteït- de crític literari). I si no, quan ha calgut he tirat mà de la biblioteca del barri. I si vull un disc, com que mai he exercit oficialment com a crític de música i, per tant, no tinc cap motiu per demanar res a les discogràfiques, el compro -a la botiga o a la xarxa (o al Premium de Spotify)- i avall.

Per això m’indigna aquesta predisposició de la gent per demanar, sense sentir la més mínima dosi de vergonya, informació sobre portals dedicats a piratejar llibres o discos sense pagar ni un ral.

I que consti que parlo de gent normal, no de pintes dels que habitualment van per la vida robant tot allò que es posa al seu abast. Per això m’emprenya -i em preocupa- encara més aquest convenciment general que la música i la literatura no ens han costar cap diner.

La situació que es crea per a músics i escriptors a partir d’aquest estat d’opinió tristament generalitzat és molt greu perquè, a més a més, porta implícit el missatge que, a efectes de reconeixement social, els qui dediquen la seva vida a fer música o literatura són professionals de tercera divisió que fan aquesta feina perquè tenen molt temps per perdre. Una situació que ens hauria d’avergonyir com a col·lectiu i que, a més a més, dintre de la misèria encara té gradacions.

Vull dir que un músic pot renunciar als ingressos que li comporta l’enregistrament i comercialització d’un disc -de fet, cada vegada en són més els qui els pengen directament a la xarxa i ja no perden temps ni quartos fabricant-los en format físic-; un músic, dic, pot renunciar a aquesta part dels seus ingressos perquè té una via alternativa per ingressar diners: els concerts i les gires. Un escriptor, en canvi, més enllà de la venda del seu llibre no té cap altra via d’explotació econòmica del seu treball.

En aquest país nou i endreçat que molt aviat tindrem m’agradaria que aquests vicis -és a dir, aquesta desconsideració per la feina dels creadors- fossin considerats com un record tèrbol del passat.

Posem-nos-hi, va…