Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Gabriele Romagnoli i la fotografia policial de Donald Trump.
Mirada fixa a la càmera, celles arquejades: la foto de Trump que esdevé pla de batalla.
Gabriele Romagnoli (La Repubblica, 26.08.2023)
No és una fotografia, és un pla de batalla. No és històrica, és programàtica. Identifica, certament, unes intencions. I no remet tant a un expresident dels Estats Units com a un candidat a la reelecció d’aquell càrrec.
Donald Trump no ha deixat res a l’atzar. Anys de televisió li han ensenyat a triar el temps i el mètode. Amb una fracció de segon n’ha tingut prou per aconseguir la imatge d’ell que desitjava.
Ara li pertoca a Amèrica decidir si vol que aquesta sigui la fotografia del seu passaport, la idea que defensa de dominar el món; si vol encara, i malgrat tot, aquell home, aquell mur al seu darrere, les implicacions i el destí que li sembla percebre més enllà de l’objectiu.
No queda res a l’atzar. Si hi ha una cosa que Donald Trump ha après a controlar és la imatge. Ha après que, de tots els llenguatges, el de l’aparença és el més potent i directe, sobretot si el que vol és adreçar-se a aquella part d’Amèrica que no perd gaire temps en jocs de paraules.
Un eslogan (‘Make America Great Again’) i un rostre, el seu (‘Like me’: trieu-me tal com soc, i estimeu-me). Repassar els fulls de l’àlbum de Trump significa assistir a la construcció d’una imatge. Si ho fem a aquella velocitat que sembla que produeix un efecte cinematogràfic veurem un home que passa del somrís a la ira i al desafiament final.
El 1995, quan les seves empreses van començar a cotitzar a Wall Street es va mostrar amb els braços creuats sobre la corbata vermella (el vestit, però, era gris i la camisa blava; encara no es vestia de bandera) i exhibia un somrís estirat que demostrava la clàssica confiança dels magnats americans.
Podia ser, i durant uns anys ho va ser, un polític qualsevol: vacil·lant, confús, venedor de banalitats. La transformació de l’expressió li va arribar el 2004, en els cartells i davant de les càmeres de televisió. Trump dirigia i presentava el programa ‘The apprentice’ (L’Aprenent’) (*).
Allí va fer cèlebre la frase ‘You’re fired’ (estàs despatxat), i hi va adaptar tota la seva mímica. Ulls mig tancats, llavis premuts i el cap lleugerament inclinat cap endavant. Però tenia vint anys menys, un esdevenidor encara imprevisible i era, fins i tot, demòcrata. Allí és on Trump va aprendre a parlar sense dir res, a comunicar sense fer res. El rostre va esdevenir el seu missatge.
Després de la presa de possessió es va retratar (segons ell, com Churchill). Ja feia temps que era molt crític amb la Fox, en altres temps la seva cadena, perquè considerava que la imatge que difonia d’ell era poc afavoridora.
I arribem a l’escena del dijous passat. Feia temps que volia evitar la foto policial. O, més exactament, feia creure que la volia evitar. Una humiliació indigna d’un expresident. I, tanmateix, un pervers manifest electoral per a un candidat a la presidència.
Tots els altres implicats en la investigació feta a Georgia per l’intent d’alterar el resultat electoral del 2020 (la victòria de Biden) havien admès la seva responsabilitat. I havien exhibit a les pantalles una seqüència d’expressions d’estranyesa. Trump, en canvi, ha alimentat el ‘suspense’ per aquesta foto definida com ‘històrica’ abans que ningú la veiés.
Ha fet veure que sotmetre’s a la investigació (prevista en la llei del país que ha governat i que encara vol governar) era una concessió al xèrif i a la seva intransigència. Li ha deixat la indicació del lloc i l’hora del duel: el ‘prime time’ televisiu.
Ha caminat, com si fos al carrer davant de les portes del saloon: una fracció de segon per instal·lar el missatge en el seu rostre i disparar. Temps enrere circulava una foto d’identificació falsa, estampada a milers de samarretes amb la frase ‘Not Guilty’ (no culpable). L’original, però, no el supera ningú.
Trump és el Bruce Springsteen de la comunicació: en directe és molt més contundent que a l’estudi. L’expresident francès Sarkozy mantenia una expressió greu durant les seves peripècies judicials, l’exprimer ministre italià Berlusconi no es desprenia mai del somrís que projectava sobre tot i tothom. I Trump? Aquí el teniu convertit en allò que els experts en comunicació de masses defineixen com ‘una icona del temps que hem viscut’ i potser del que viurem.
La impressió que fa és que ha tingut cura fins i tot de la il·luminació: lívida, dramàtica. Mig rostre està envaït per un començament d’ombra, els cabells de color d’or xapat llueixen com una superfície lacada, el cap s’inclina cap endavant com un toro a punt d’envestir, les celles enarcades (tal com les té qui està concentrat en un pensament), la mirada directa a l’objectiu. I més enllà. Mira la càmera, mira endavant.
Algú ha comentat a Amèrica que aquesta imatge l’allunya del poder, però és un error de perspectiva: és només el context que ho podria fer pensar. Trump mira l’horitzó i hi veu la seva venjança, una venjança privada en un lloc públic.
És així. Concentrat, engrescador, parant-nos la trampa de fixar-nos en l’home i no en la situació, de perdre’ns en el remolí del present i oblidar, culpablement, el passat recent que ell ha protagonitzat i el futur imminent que podria aconseguir.
————————————————————————————————————-
(*) Vegeu aquí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magnífic article. La foto podria ser feta per en Robert Krasker que, en EL TERCER HOMBRE va aconseguir la mítica foto d’en Harry Lime (Orson Wells), il·luminat per la llum d’una finestra que s’obre mentre ell, tot vestit de negre, s’amagava en la foscor. Quan vaig veire la foto vaig experimentar algunes de les sensacions que explica en Romagnoli en el seu article. Tot està calculat al mil·límetre. La maldat, l’odi i les ganes de revenja en una imatge que ha fet la volta al món. Déu ens agafi confessats si aquest personatge torna al poder.