Totxanes, totxos i maons

De fet, qualsevol lector encuriosit pot consultar l’apartat “Llibres i literatura” d’aquest Bloc i veurà que, amb més o menys intensitat segons el cas i el moment, he continuat parlant de llibres ja sigui en forma de comentaris sobre textos concrets o bé en forma de llista de recomanacions pels volts de Sant Jordi i de Nadal.

Jo que conec els dos camps de joc puc dir que no hi ha color entre les servituds d’escriure en un diari i les comoditats de fer-ho a la xarxa. A l’Avui parlava dels llibres que el coordinador m’assignava, m’havia de cenyir a una extensió prefixada (un foli o, amb molta sort, foli i mig), no tenia cap autoritat sobre la imatge que il·lustraria el meu text i l’article sortia el dia de la setmana que es publicava el suplement sense cap possibilitat de maniobra.

A la xarxa, en canvi, el llibre el trio jo (després m’estendré sobre aquest punt), escric la meva opinió sense cap limitació de llargada, l’il·lustro de la manera que em sembla més adient i el publico quan ho considero més oportú.

Paral·lelament a aquesta activitat en el, diguem-ne, territori propi de les Totxanes si algú s’ha pres la molèstia de seguir-me una mica haurà vist que també he publicat al portal Núvol i, sobretot, a Vilaweb.

Dit tot això crec que val la pena de fer una petita referència a la nomenclatura. Força sovint -en el títol d’aquest apunt sense anar més lluny- m’he definit (i m’han definit) com “crític literari”. Tothom ja sap què vol dir aquesta expressió i, per tant, va de meravella quan cal abreujar i anar per feina. A l’hora de les precisions, però, potser ens ajustaríem més a allò que jo mateix considero que sóc si canviàvem aquesta denominació per la de “comentarista de llibres”, un nom desprovist de reminiscències diguem-ne “acadèmiques” i amb el qual em sento més còmode.

Perquè això -comentar llibres- és, precisament, el que feia quan col·laborava al suplement del diari Avui, el que he fet després de deixar-lo i, si no m’enganyo a mi mateix, el que continuaré fent mentre em quedin ganes, il·lusions, criteri i energies per fer-ho.

Vull dir que quan em trobo amb un llibre que m’interessa i m’emociona és quan m’adono del privilegi que tinc de disposar, almenys, d’una tribuna com aquestes Totxanes per escampar la bona nova entre la gent que em segueix. En aquests casos el meu objectiu és el lector. Per això, el que intento transmetre-li són les raons -tècniques, estilístiques, etc.- per les quals el llibre m’ha atret i què és el que he entès de la història que l’autor m’ha volgut explicar.

Així doncs, la resposta a la pregunta amb la qual tancava l’apunt anterior és clara: No m’he jubilat de crític literari. O de comentarista de llibres, vaja.

En conseqüència, continuaré parlant de llibres quan em vingui de gust perquè no he renunciat a sentir-me commogut davant d’una obra literària i a explicar-ho. Sense compromisos, però. Ni periodicitats. Que aquestes coses surten quan surten i no hi ha manera de controlar-les, afortunadament.

Pel que fa a la tria queda clar que parlo, lògicament, d’aquells llibres que he llegit. Això vol dir que una bona part dels títols que es publiquen a casa nostra no tindran cap comentari meu.

Per tant, que ningú s’alarmi. Si no parlo d’un llibre pot ser per dues raons: perquè no l’he llegit (el cas més habitual), o perquè, tot i haver-lo llegit, no m’ha empès a fer-ne cap comentari. Cosa que no vol dir que valori el llibre com una calamitat, és clar.

El que sí que no penso abandonar és el meu gran respecte per la feina dels escriptors. Les dimensions de la nostra literatura fan que algunes vegades un comentari crític aplegui més lectors que el llibre que el motiva. És una cruel desproporció entre els esforços de l’autor -que generalment s’haurà deixat la pell de l’ànima- i els de qui ha de jutjar la seva feina i emetre’n un veredicte públic. Una desproporció que no seré jo qui la resoldrà però que considero que es mitiga amb grans dosis de respecte i d’humilitat.

I per aquesta via miraré de seguir…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!