Totxanes, totxos i maons

Un dia de la setmana passada vaig rebre un correu del senyor Fèisbuc en el qual em deia que portava mooolts dies sense entrar a la meva pàgina i que, per tant, tenia pendent una llaaarga llista de missatges, invitacions i sol·licituds d’amistat que m’urgia a atendre.

(Abans de seguir amb aquest apunt us he de confessar que a mi totes aquestes meravelles del Tuiter i del Fèisbuc m’agafen ja una mica gran i, per tant, sé que carretejo una sèrie de costums i cauteles potser un pèl tronades de les quals, però, no puc -ni vull- desprendre’m. Què hi farem…) (n’hi ha més)

Continuo. Com que el reny em va agafar en època de vacances no em vaig fer gaire mala sang: vaig decidir agafar el toro per les banyes i entrar a matar. Vull dir que no només vaig posar-me al dia de tots els compromisos pendents sinó que, a més a més, vaig activar el meu compte amb el senyor Fèisbuc a través de l’iPhone4, tal com havia fet mesos abans amb el senyor Tuiter. Resultat: ara tinc la pistola sempre carregada i a punt per disparar, com si diguéssim. Les màquines ja no em renyaran més.

El resultat ha estat espectacular: resulta que m’han sorgit amics com bolets per totes bandes. I, a més a més, n’hi ha uns quants que, meritoris i abnegats, es dediquen a manifestar que les coses -poques encara- que hi escric els agrada. Què més puc demanar?

Ara que ja he tastat, doncs, el verí puc dir que tot aquest bullit de les xarxes socials -la famosa “galàxia dospuntzero”- té un component addictiu que t’enxampa si t’hi acostes massa i li dediques gaire atenció.

És summament temptador -també perillós, no ens enganyem- l’enorme poder multiplicatiu de qualsevol missatge que escampes per aquest univers. Gràcies a això, certament, la gran rasa que fins ara separava el món dels mitjans d’informació i el dels ciutadans que volíem estar informats cada vegada és més prima, més subtil, més fàcil de saltar…

És evident que ara, amb aquests recursos a l’abast de tothom (portes l’eina a la butxaca!), el repartiment dels papers tradicionals d’emissor i receptor s’està transformant de manera molt notable i ràpida. I el millor de tot és que encara queda molt camí a recórrer.

Durant la matinada del dilluns al dimarts d’aquesta setmana es va viure un exemple de com les reaccions de les xarxes socials comencen a ser tingudes en compte. Va ser de resultes d’una informació que El Periódico havia preparat per publicar en portada relacionada amb la xenofòbia i la delinqüència a Barcelona.

La vigorosa protesta dels internautes que a aquelles hores feien vetlla va aconseguir que el diari aturés el procés de producció i introduïs alguns matisos -insuficients al meu parer- a la manera com s’havia redactat inicialment el subtítol de la notícia que presidia la portada.

L’explicació detallada de tot plegat no la vull donar jo que, a fi de comptes, vaig ser un simple espectador unes hores després de l’escaramussa, quan ja s’havia venut tot el peix. És molt més just que cedeixi la paraula al periodista Roger Palà (ell sí que forma part del nucli que aquella matinada va inciar la reacció) que ho explica molt bé en el seu Bloc. Llegiu-lo, que val la pena.

Insisteixo en el que us deia en començar: a mi totes aquestes coses del dospuntzero m’agafen ja una mica gran, però crec que l’horitzó que ens obren als ciutadans normals i corrents és enormement engrescador. Excitant, diria.

I mentre tingui temps i ganes faré tot el que pugui per no quedar-me’n gaire al marge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!