Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Pensareu que exagero, però jo cada dia estic més convençut que la Llei de Protecció de les Dades Personals deu ser una de les normatives més violades de les que formen el dens entramat legislatiu que ens envolta i aclapara.

Posaré casos concrets: l’any 2009 l’A. i jo vàrem decidir donar suport econòmic a una ONG el nom de la qual ara no ve a tomb. Doncs bé, encara no havien passat dues setmanes de la formalització del nostre compromís que a la bústia de casa varen començar a aparèixer cartes…  (n’hi ha més)

… cartes d’altres organitzacions similars en busca també de suport econòmic. Com ho havien sabut? Qui els havia donat les nostres dades? Jo no.

A finals de 2011 vaig comprar un llibre d’aquells que per abreujar en diem “de regal” i que em varen oferir per mitjà d’una engrescadora trucada telefònica. Greu error: des d’aquell moment i durant ben bé un any vàrem estar rebent trucades d’altres empreses de venda de llibres a un ritme entre setmanal i quinzenal fins que, en vista de la nostra resistència a caure novament en la trampa, sembla que la veu ha corregut en el sector i la freqüència ha baixat notablement. Resultat: mai més comprarem llibres per telèfon.

Per no parlar de la plaga de trucades intempestives i maleducades, per dir-ho amb finor, primerament al telèfon fix i ara ja al mòbil de companyies de serveis telefònics diferents de la meva oferint-me duros a quatre peles. Companyies, no cal dir-ho, a les quals mai de la vida he facilitat (almenys de manera conscient) cap dada personal.

Ho aviso abans de començar: no estic en condicions d’assegurar que hi hagi una relació entre causa i efecte en el que ara comentaré, però a la vista dels esdeveniments la meva capacitat de sorpresa davant del poc respecte que se li atorga a la normativa pensada per preservar la privacitat dels ciutadans ha arribat a uns límits als quals mai hauria imaginat que arribaria. M’explico:

Tot just un parell de setmanes després de formalitzar amb la Seguretat Social els meus papers de jubilat ja ha arribat a la bústia de casa -adreçada amb nom i cognoms i complementada amb els corresponents codis de barres i dígits de control que em fan pensar que les meves dades ja resideixen en el si d’algun enginy informàtic destinat a fer-me la guitza a partir d’ara- ja ha arribat, dic, la primera carta en la que se’m convoca a una trobada que es farà aquesta setmana en un restaurant barceloní proper al meu barri. Una trobada, diuen, “donde podrá conocer de primera mano, de forma clara y amena la ÚLTIMA NOVEDAD en el mercado”. Val a dir que pel que fa a l’àmbit concret d’aquest “mercado” (cultura? alimentació? medicina? lleure? serveis funeraris?) la convocatòria no dóna més detalls.

És una carta d’un sol full el revers del qual està ocupat per dues fotografies d’impacte: a la part superior una llauna d’oli “virgen extra de Origen Español” de 5 litres i a sota una suculenta peça definida com “Excelente paleta serrana”.

En la meitat del full ocupada per l’oli s’hi pot veure la frase “Pensando siempre en su salud” i un breu text d’acompanyament: “Especialmente recomendado en la Tercera Edad por su contenido en VITAMINA E” .

I com a traca final per acabar de convéncer els indecisos enmig de cada imatge de l’oli i del pernil un rètol de fons groc i lletres vermelles amb quatre paraules que els organitzadors deuen considerar màgiques: “GRATIS. Sólo por asistir”. Ja us avanço, però, que ni l’A. ni jo tenim previst d’acostar-nos-hi.

En el proper apunt us parlaré de l’anvers de la carta. Ja us avanço que n’hi ha per sucar-hi pa (amb oli i pernil)… 

(Continua aquí)