Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’anterior apunt i aquí el que ha iniciat la sèrie)

Els magatzems El Águila els varen inaugurar el 1925 i varen funcionar ininterrompudament fins que un dia de juny de 1981 van patir un incendi que va acabar amb l’edifici i amb l’espectacular àliga que el coronava. La seva història la trobareu molt ben documentada en aquest enllaç i també en aquest i, per tant, no afegiré gaire cosa més que no sigui fer referència al record de la seva façana decorada en època de Nadal de dalt a baix amb motius lluminosos i musicals que tan bon punt es feia fosc es posaven en funcionament i eren la meravella de tothom, grans i petits, que ens atapeíem a la vorera del davant per contemplar l’espectacle.

Per situar-nos, estic parlant dels últims anys 50 i dels primers 60.

La següent parada la vàrem fer a la Ronda de la Universitat per veure la Font del Trinxeraire, la primera de les tres fonts (vegeu aquí i també aquí) que l’any 1912 l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a l’escultor Josep Campeny. Les altres dues no són gaire lluny: la Font del Nen del Càntir a la plaça Urquinaona i la del Nen de la Granota a tocar del Cinc d’Oros.

Al costat mateix de la font vàrem travessar el curt passatge que comunica la Ronda amb Pelai, un indret que quan jo era petit era conegut com El Pati Blau. Va ser inaugurat el 1925 per allotjar-hi una cafeteria (vegeu aquí) i a partir de 1931 va convertir-se en una benzinera que va funcionar fins ben avançada la dècada dels 70. Allí és on a finals dels anys 50 acompanyava mon pare o ma mare a la cua per comprar el petroli amb què fèiem funcionar la Radicalor Hispania, l’estufa domèstica que aleshores hi havia a moltes cases.

L’etapa final del recorregut ens va portar, baixant pel carrer de Gravina, al punt de sortida: la plaça de Castella. Allí els vaig parlar dels bombardeigs que va patir Barcelona durant la guerra, i més concretament el de març de 1938 -ara fa vuitanta-cinc anys- quan una bomba de l’aviació italiana va fer impacte en un camió carregat d’explosius que era davant del cinema Coliseum, a uns tres-cents metres de l’Escola. Una fatal carambola que va provocar centenars de morts i un gran quantitat d’edificis destrossats.

Els vaig explicar que encara durant els anys 50 (és a dir, quasi vint anys després), quan els diumenges sortíem amb els pares d’oir missa a la parròquia dels Mercedaris mon germà i jo jugàvem en un solar creat per l’esfondrament d’una casa de la qual encara aleshores es podien veure l’inici de les parets arran de terra.

La trobada va acabar amb una fotografia per al record de tot el grup amb mi i els mestres que ens varen acompanyar. La il·lustració, vaja, d’una estona magnífica que no oblidaré fàcilment i que m’agradaria que els nens i nenes de la classe de cinquè -la dels Detectius– de l’Escola Castella recordessin també amb la mateixa gratitud. Ara o d’aquí a uns anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!