Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’anterior apunt i aquí el que ha iniciat la sèrie)

Quan vàrem sortir de l’Escola per fer la passejada pels voltants la primera parada va ser al Dispensari Antituberculós (vegeu aquí) construït per la República entre 1934 i 1938. Ara és un Centre d’Atenció Primària que porta el nom del Doctor Lluís Sayé que ara fa un segle (vegeu aquí) va ser pioner en la lluita contra la tuberculosi, malaltia que fins que el 1943 no es va descobrir la estreptomicina registrava uns altíssims índexs de mortalitat, .

El Dispensari Antituberculós és un esplèndid edifici racionalista fet per arquitectes del GATCPAC que és citat en gairebé tots els compendis d’edificis importants construïts arreu del món durant el segle XX. Això em va servir per explicar als meus estimats detectius -com també faria, poc després, amb les dues fonts que vàrem visitar- que és molt important que els objectes -un hospital, una font…- funcionin correctament i sense problemes. Però si, a més a més d’eficients, poden ser grats a la vista, bells, el resultat és encara molt millor.

Just a sota del Dispensari, a l’alçada del carrer de Valldonzella, vàrem fer una ullada a un espai que tots els nois i noies de la classe dels detectius coneixia perfectament ja que és una de les zones que fan servir cada dia de pati d’esbarjo. Em refereixo a la plaça de Terenci Moix, situada en un espai alliberat després de l’enderroc d’uns quants edificis d’aquell carrer de Valldonzella per on jo havia passejat amb ma mare un munt de vegades quan l’acompanyava a comprar trisòdic i terra d’escudella a ca l’adroguer. La plaça homenatja l’escriptor que va nàixer i va viure tota la infantesa i part de la joventut al carrer de Ponent i que va morir, ara fa justament vint anys, en una de les primeres cases del carrer de Muntaner, també a tocar d’allí.

(Per cert, sobre Terenci Moix us recomano que llegiu aquest apunt que vaig escriure quan es va morir).

La següent etapa del passeig va ser la plaça de Goya. Allí els vaig ensenyar la casa -l’última del carrer Sepúlveda– on vaig viure un munt d’anys i vàrem centrar l’atenció en tres punts. El primer va ser el Bar La Principal, que va obrir portes un dia de maig de 1917. És a dir, fa cent sis anys. No seria, però, l’únic establiment centenari que veuríem. Sobre aquest històric bar i el barri que l’envolta -el de la meva infantesa- vaig escriure fa sis anys aquest apunt.

Tot seguit, i sense moure’ns de la plaça de Goya, vaig obrir l’apartat dels monuments que varen ser erigits, que els varen retirar i que ara hem recuperat amb el dedicat a Francesc Layret (vegeu aquí), fet abans de la guerra per Frederic Marès. I just al costat mateix vàrem admirar la Font de la Tortuga (vegeu aquí), de l’escultor Eduard B. Alentorn (vegeu aquí), una font erigida el 1917, el mateix any que va obrir portes el Bar La Principal, i que, com vaig explicar, combina eficiència amb bellesa. Més no es pot demanar.

La següent parada, just abans d’entrar a la plaça de la Universitat, va ser la botiga de gènere de punt La Torre (vegeu aquí i també aquí), a la cantonada amb la Ronda de Sant Antoni, un establiment fundat l’any 1900 i que avui, tant pel que fa als aparadors com a la distribució de l’interior està exactament igual que quan jo hi passava pel davant fa quasi setanta anys.

A la plaça de la Universitat els vaig ensenyar l’indret on s’havia erigit el monument al Doctor Robert (vegeu aquí), una imponent obra escultòrica que l’any 1940 els feixistes varen desmuntar i recloure en uns magatzems municipals i que, un cop mort el dictador, va ser recuperada però no en aquell indret -a sota de la plaça ara hi ha una estació de Metro i la llosa que la cobreix no podia resistir la càrrega- sinó que va ser instal·lada al bell mig de la plaça de Tetuan (vegeu aquí).

I tot seguit va ser el moment de girar la mirada cap el començament del carrer de Pelai i parlar dels magatzems El Águila (és a dir, de la meva infantesa).

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!