Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Envoltat de detectius: nova visita a l’Escola Castella (2).
(Vegeu aquí l’apunt inicial de la sèrie)
Després de pensar-hi molt vaig arribar a la conclusió que al llarg d’aquella hora i mitja que tindria tota la classe dels Detectius pendent de les meves explicacions havia de ser capaç de transmetre’ls un parell d’idees bàsiques:
- fer-los adonar de la importància dels records.
- fer-los veure que al nostre voltant hi ha un munt de coses que, ben observades, ens poden revelar moltes històries.
Com que els alumnes ja havien estat informats prèviament per l’Òscar sobre qui era jo i què anava a fer a la seva classe em vaig estalviar els prolegòmens i vaig anar per feina. Els vaig dir que si jo era allí explicant-los coses del barri de fa seixanta anys era perquè havia posat en acció la memòria. La màquina dels records. Una màquina que ens ajuda a veure ara on som i qui som per explicar-ho als que vindran. I que, per tant, a ells, als meus estimats i atents Detectius, els serà també útil quan d’aquí a seixanta anys, en aquest mateix barri o ves a saber on, tindran ocasió d’explicar a la generació dels seus nets de quina manera era el món d’avui. O, si més no, com el conservaran en el seu record aleshores.
(Uf! Repasso aquest darrer paràgraf i veig que m’ha quedat un pèl feixuc. Puc assegurar, però, que davant dels Detectius me’n vaig sortir molt millor i tots em varen entendre.)
Per començar, vaig seleccionar en el projector aquesta fotografia:
Diumenge de Rams de 1956 a la plaça de Castella. Ma mare i jo.
Després dels ‘ual·laaaa…’ esperables davant d’una cosa tan antiga i exòtica com una fotografia en blanc i negre, em va fer la impressió que els Detectius ja tenien clar quin era el joc que els plantejava. I val a dir que s’hi varen posar d’allò més bé.
Pel que fa a les històries que ens envolten els vaig dir que a la part final de la classe faríem una passejada amb tot el grup al voltant de l’Escola i que, com a màxima distància, ens allunyaríem uns dos-cents metres a la rodona. No necessitaríem més. En aquest reduït espai -i en només trenta minuts- trobaríem arguments:
- per parlar de la història del barri dels darrers cent vint-i-cinc anys,
- per recordar algun escriptor que hi va viure,
- per veure elements molt importants com són, per exemple, les fonts (dues, en el recorregut),
- per conèixer uns quants monuments que hi varen ser, que després els varen amagar i que tornen a ser-hi,
- per acostar-nos a un parell de comerços centenaris,
- per evocar el record d’uns magatzems mítics que ja no hi són,
- per travessar un passatge que ha canviat d’utilitat però que continua existint des de fa més de cent anys,
- i per dedicar un record al bombardeig de Barcelona del març de 1938 (ara fa exactament vuitanta-cinc anys) que, entre altres estralls, va destruir algunes cases de la plaça de Castella, les que hi havia en el solar on mon germà i jo -i molts altres infants- jugàvem en sortir de missa.
I de propina, encara dues coses més:
- primerament, ens vàrem conjurar a trobar en les façanes d’alguns edificis detalls artístics sorprenents que ens passen desapercebuts si anem pel carrer badant, capcots o capficats remenant el mòbil,
- i, segonament, vàrem veure com els noms d’alguns carrers ens remeten a històries antigues que ens han arribat fins avui.
Tot això es va plasmar en un passeig que, sortint de l’Escola Castella, va començar a l’antic Dispensari Antituberculós i a la plaça de Terenci Moix, va continuar a la plaça de Goya –on vàrem veure la Font de la Tortuga, el monument a Francesc Layret i el Bar La Principal–, que després ens va portar a la botiga de gèneres de punt La Torre, tot seguit a la plaça de la Universitat –més concretament buscant el lloc on hi havia el monument al Doctor Robert que ara és a la plaça de Tetuan–, va continuar evocant els magatzems El Águila –paradís de la meva infantesa devastat per les flames el 1981–, i, per anar acabant, vàrem fer un glop a la Font del Trinxeraire, vàrem travessar el que abans era ‘El Pati Blau’ i, enfilant pel carrer Gravina. vàrem tornar a la plaça de Castella, és a dir, a l’Escola de la qual havíem sortit mitja hora abans.
Els detalls, enllaços i informació addicional de cada parada els trobareu en el següent apunt que escriuré (*). Serà el que tancarà aquesta sèrie en la qual he intentat explicar com me les vaig desempallegar un matí de fa uns dies que em vaig trobar envoltat de Detectius.
Uns tendres i inoblidables Detectius plens d’il·lusió i de ganes de saber coses.
(Continuarà en el proper apunt (*) que, per raons de logística i organització personal no penjaré fins després de Setmana Santa)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la propera vinc jo també! Quina quantitat de coses a veure, reviure i conèixer en només 200 metres!
Mare meva!
Em sembla una sort increïble tenir-te per poder fer tot això i a més amb una qualitat extraordinària. Deixaràs una empremta gran a l’escola Castella, alumnat i professorat.