Totxanes, totxos i maons

Els primers dies d’aquest mes de març va arribar-me un sobre de la revista “Serra d’Or” en l’interior del qual hi havia una carta adreçada a la meva atenció. Em va faltar temps per obrir-la i em vaig trobar amb una targeta de mida gran (allò que de manera mooolt incorrecta anomenem “un targetó”) del veterà periodista Josep Maria Cadena decorada amb un dibuix de Joan G. Junceda i unes paraules escrites a mà en les quals em donava les gràcies per incloure el seu nom a l’article que cada mes de març publico a la revista montserratina amb el resum literari de l’any anterior. Un esment, val a dir, justificat del tot ja que Cadena va obtenir un dels Premis Nacionals de Cultura de 2015.

Mirant la data de la targeta  –4 de març–  em vaig adonar que la va escriure just l’endemà de rebre la revista (a mi, com a subscriptor, em va arribar el 3) i que, per tant la reacció del senyor Cadena va ser espontània i immediata.

He emprat l’apel·latiu “senyor” amb tota la intenció perquè, amb gran dolor de la meva ànima, tinc la impressió que el costum de respondre la publicació d’una crítica o un simple comentari amb una nota d’acusament de rebuda i fins i tot d’agraïment és ja un vestigi de temps passats.

En la meva extensa trajectòria com a comentarista de llibres en diaris o altres tribunes de difusió he viscut unes quantes experiències com la que us acabo d’explicar. La novetat d’ara és que potser feia dotze o quinze anys que no n’havia rebut cap.

Tota la vida me’n recordaré de la primera: va ser a finals d’octubre de 1989 quan em va arribar una targeta de Xavier Benguerel agraint-me les paraules que havia dedicat a la seva novel·la “I tu qui ets?” i excusant-se per la brevetat de la nota ja que tenia problemes de salut (molt evidents en el traç tremolós del seu escrit).

Benguerel es va morir el desembre de l’any següent, “I tu qui ets?” va ser, de fet, el seu comiat literari i aquell article meu que va aparèixer el 15 d’octubre de 1989 al suplement de Cultura de l’Avui era exactament la segona crítica que jo publicava en la meva vida. Mireu si en vaig ser, d’afortunat, en els meus inicis de crític literari…

Després he anat rebent targetes i notes similars de gent com (cito de memòria) la vídua de Frederic Mompou, Bartomeu Costa-Amic, Miquel Arimany, Estanislau Torres, Albert Manent, Antoni Vidal Ferrando, Lluís Terricabras, Jordi Sarsanedas, Ramon Folch i Camarasa i algun altre més que ara no em ve al record.

Acusar rebuda, donar-se per assabentat i, si es dóna el cas, agrair l’esment i la feina de llegir un llibre i després fer-ne un article o un comentari per la ràdio és un hàbit pràcticament extingit en aquesta època de missatges telegràfics escrits en una pantalla i cada vegada menys damunt d’un paper i a mà. Compte: no em perdo en la nostàlgia del “qualsevol temps passat era millor”, però sí que deploro l’absència de petits detalls de gentilesa i d’humanitat com aquests. Les noves generacions no ho poden lamentar perquè ja no ho han conegut, però els que venim de temps passats sí. I no me’n penedeixo d’haver-ho viscut, és clar.

Molt pocs dies després de rebre la seva targeta vaig saber per Vilaweb (aquí) que la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya havia acordat per unanimitat concedir el Premi Ofici de Periodista a Josep Maria Cadena en reconeixement a la seva llarga trajectòria. Un premi més que merescut, com hi ha món!

I ara que he esmentat dos bons amics ja desapareguts com Jordi Sarsanedas i Albert Manent m’agradaria reivindicar un mot que vaig conèixer gràcies a veure com ells l’utilitzaven i l’aplicaven, precisament, en mi. Parlo del mot “publicista”. “Vos, Isern, em deia en Manent, sou el que abans es deia un publicista”. I és ben cert. Mireu, si no, com defineix el concepte el Diccionari de l’IEC: “Autor que escriu per al públic, especialment en diaris i en periòdics”. Clavat!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!