Totxanes, totxos i maons

Ja n’he parlat, en altres ocasions, d’“El Llibre de l’Any” de Vicenç Pagès (amb les reeixides il·lustracions de Joan Mateu). A principis de gener vaig anunciar la seva existència en aquest apunt i posteriorment he anat reproduint algun article concret (aquí, per exemple; o aquí) tal com penso fer d’aquí a un moment amb un que vaig llegir la setmana passada.

Els lectors que em segueixin per Twitter ja saben que de manera sistemàtica cada dilluns de 2012 a primera hora del matí he fet una piulada que descrivia molt breument el tema que tocava l’article d’aquella setmana. És un ritual que em vaig autoimposar i que he complert fidelment cada dilluns tret d’una vegada, a l’estiu, que érem de vacances per Itàlia i vaig haver d’ajornar la piulada un parell de dies.

Una proposta tan poc convencional com la d’“El Llibre de l’Any” demana que per part del lector…  (n’hi ha més)

… hi hagi una actitud similar. Almenys va ser així com jo em vaig plantejar la lectura d’aquest llibre format per 52 textos breus -a raó d’un per setmana- modulats expressament tenint en compte l’evolució de l’any i que, per tant, demanava que el flux de la lectura respectés aquesta mateixa fragmentació.

Així doncs, des del 2 de gener cada dilluns de bon matí, entre el ColaCao amb Chiquilín i la dutxa, m’inoculava la meva dosi setmanal d’erudició, conya i senzillesa en format breu que demostra que Pagès -i el seu còmplice Mateu– són posseidors d’un afinadíssim sentit de l”economia narrativa”, tant textual com visual.

Desconec si l’any que ve l’experiment continuarà amb una nova tongada de textos i dibuixos. Si és que sí no tinc cap dubte que repetiré. I si és que no us asseguro que recordaré durant molt de temps aquest 2012 i els seus inicis setmanals i matiners en forma de píndoles de talent que mai m’han decebut.

Vistos els temps que corren és moltíssim. Us ho ben asseguro.

I ara us deixo amb la darrera perla que m’he trobat. Gaudiu-la com mereix:

“Xerrimplim, xerrimplim, xerrimplia”
Vicenç Pagès Jordà
El Llibre de l’Any (labutxaca, 2012)
Setmana del 3 al 9 de desembre

A hores d’ara, els nens del país estan memoritzant els poemes que recitaran el dia de Nadal, en un acte que serveix per obrir noves línies de conversa a l’hora de les postres, però sobretot per introduir l’infant en el “quid pro quo” de les indústries culturals, ja que un poema ben memoritzat sol merèixer una retribució econòmica proporcional.

Els poemes de Nadal són també arqueologia del lèxic. Hi trobem, perfectament conservades i contextualitzades, tot de paraules que han desaparegut de la parla de la majoria de la població: la “samarra” en l’època de la T-shirt, el “paneró” que ha estat substutït per les bosses de polipropilè, el “vailet” que ha estat arraconat pel “tio”, la “gatzara” relegada pel desfasament, el “rabadà” i el “majoral” que han desaparegut en el marasme de les empreses de treball temporal.

Però no eren aquestes les paraules que em tenien el cor robat quan em tocava enfilar-me a la cadira, sinó aquells prodigis de l’al·literació i de l’onomatopeia que encara ara em toquen la fibra quan les sento. Em refereixo a “Campaneta fa ning-ning”, a “D’una ro ro ro / d’una sa sa sa”, a “fum, fum, fum”. Quan el món s’ha liquat i la nostàlgia és envasada als hipermercats en làmines de cel·lulosa, reconforta retrobar aquells sons que feliçment encara no he après a descodificar: “cri-cric, cri-cric” i “patrip-patrap”, “tric, catroc, catric, catroc”, “ram, patapam”, i sobretot el vers més musical de la literatura catalana de tots els temps: “Xerrimplim, xerrimplim, xerrimplia”.