Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

L’any 1969 l’editorial Barcino va publicar una selecció de textos d’Eduard Artells amb el mateix títol de la seva secció a Serra d’Or i amb un subtítol força extens que aclaria conceptes al possible comprador que tingués el llibre a les mans amb la intenció d’emportar-se’l a casa: ‘Llenguatge i gramàtica. Volum I. Aspectes generals de la depuració del català. Qüestions d’ortografia i de morfologia’.

(Inquietant, això de la ‘depuració del català’, ara que m’hi fixo…)

El llibret, de petit format i poc més d’un centenar de pàgines, té una introducció de Jordi Sarsanedas, director aleshores de Serra d’Or. En destaco un parell de paràgrafs en els quals aborda els conflictes d’alguns autors corregits amb el corrector:

“… Eduard Artells és, com aquell qui diu, el president dels nostres professionals de la correcció, i, que jo sàpiga, ningú no gosaria, amb un bolígraf vermell als dits, discutir-li aquest títol.

Així les coses i com que -és prou sabut- els correctors són més aviat malvistos per alguns escriptors ocasionals i per d’altres de producció més regular i àdhuc, si voleu, en algun sentit mestrívols però partidaris d’una màniga que, de tan ampla, qui sap on es perdria, és ben comprensible que, de tant en tant, hom senti parlar del senyor Artells com d’una ‘bèstia negra’. Ell ho sap, i li basta una mica del seu humor quiet, un xic sorneguer potser, per a poder continuar, amb la calma imprescindible, la seva tasca de gendarme de la llengua, aplicant les consignes amb exactitud però també amb intel·ligència i amb moderació.”

(‘depuració del català’, ‘gendarme de la llengua, aplicant les consignes…’ Uf!, anàvem forts, aquell 1969…)

Vegem ara l’article que va desfermar la còlera de Terenci Moix. Va sortir publicat en el número de març de 1970 de Serra d’Or; és a dir, quasi onze anys després del primer:

‘Barça’ o ‘Barce’, altra vegada? Barcelona!

“Deixeu-nos tornar a ficar-hi cullerada. I diem ‘tornar’ perquè més de deu anys arrera ja hi diguérem la nostra. Certament: el mes de juny de 1959, a la revista Germinabit, predecessora de l’actual Serra d’Or, escrivíem això que segueix:

(aquí es reprodueix el text de l’article que, per no repetir-me, trobareu en el segon apunt d’aquesta sèrie: aquest, més concretament)

Això dèiem l’any 1959. I no cal dir que no passà res: tot restà igual.

(…)

Nosaltres, la qüestió, la veiem així: el primer que, espontàniament, llançà el mot com un ‘crit de guerra’ per a encomanar l’entusiasme i el coratge, ja ho féu bé des del seu punt de vista: fonèticament, l’expressió no li podia sortir d’altra manera: sense ell adonar-se’n, digué clara la ‘a’ de la primera síl·laba (la tònica), i pronuncià neutra (ni ‘a’ ni ‘e’, sinó ‘ae’) la vocal de la segona (l’àtona), d’acord amb les característiques fonètiques del català oriental. El qui ho féu malament fou el primer que el transcriví, el qual, ignorant de segur aquesta característica nostra, degué creure que la grafia ‘Barce’ (reducció de Barcelona) no responia a la fonètica del ‘crit de guerra’, i per això canvià la ‘e’ en ‘a’ (amb el consegüent canvi de la ‘c’ en ‘ç’), sense adonar-se que la segona ‘a’ de ‘Barça’ sonava exactament igual de la ‘e’ de ‘Barce’. Si de bell antuvi hom hagués escrit ‘Barce’, no hauria passat res, puix que el ‘crit’, ben pronunciat, ja havia estat llançat i propagat. I la bona pronúncia i la bona ortografia haurien coincidit. Tanmateix, ara ja sabem què diuen molts, tot donant-nos la raó: que la grafia absurda de ‘Barça’ ja té una tradició i que tant se val deixar-la així amb vista als ‘altres catalans’. Raó a la qual nosaltres no ens avenim: no la trobem de prou pes per justificar l’absurd.

Abans d’acabar volem cridar l’atenció sobre aquesta mena d’escurçaments. A la fi de la nostra nota transcrita de Germinabit dèiem que nosaltres no n’érem partidaris, almenys tal com els veiem proliferar d’una manera alarmant en la nostra llengua per causa, no cal dir-ho, de tant sentir dir ‘Mari’, ‘Tere’, ‘Sole’ i ‘Pepi’, i ‘profe’ i ‘cole’, escurçats per la cua i, és clar, pronunciats a la castellana. Parem esment que el català, si s’escau, escurça els noms llevant-los més aviat el començament: de ‘Concepció’ fa ‘Ció’; de ‘Josefina’, ‘Fina’; de ‘Narciseta’, ‘Ciseta’; de ‘Francesc’, ‘Cesc’; de ‘Salvador’, ‘Vador’; de ‘Jacint’, ‘Cinto’ o ‘Cintet’, i així molts d’altres…

(…)

La veritable alarma, però, l’experimentàrem poques setmanes enrera: a través de la ràdio sentírem uns crits escruixidors de ‘Monse!’ Monse!’ a llaor de Montserrat Caballé i que volien ésser una demostració de l’entusiasme del públic del Liceu desvetllat per la nostra eminent cantant. I encara bon goig que els crits haguessin estat fets en català, com hauria escaigut. No: el nom de Montserrat no es pot escurçar de cap manera: ‘Montserrat’ és ‘Montserrat’, ‘tout court’. I per a nosaltres, ni ‘Barça’ ni ‘Barce’: Barcelona!”

(Serra d’Or, 126; març de 1970)

La poc dissimulada referència a Terenci Moix -que tota la seva vida es va declarar admirador incondicional de la soprano catalana- va ser la gota que va vessar el got de la paciència de l’escriptor. Tanmateix, algú li deuria recomanar una mica de distància per a la seva reacció, cosa que sembla que va complir perquè la resposta en forma d’article al diari Tele-eXpres no va arribar fins al novembre del mateix any: vuit mesos, doncs, per ensalivar ben ensalivat el pinyol de la venjança.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!