Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

En el número de ‘Germinabit’ del mes de juny de 1959 Eduard Artells parlava del nom popular del Futbol Club Barcelona (tot seguit reproduiré l’article). M’interessa, però, fer una breu aturada per explicar el que passava -i estava a punt de passar- en aquells mesos.

Ja he explicat en l’article anterior que en el ‘Germinabit’ de gener -el primer de periodicitat mensual després d’uns quants anys apareixent cada dos mesos- va sortir el mític article ‘Ens calen cançons d’ara’ (aquest), de Lluís Serrahima. En el número de maig va aparèixer una expressió sobre el Barça que farà que el mes següent Artells hi digui la seva. El que ningú no s’imaginava aleshores és que Carles Riba es moriria de manera sobtada el 12 de juliol, tal com vaig explicar aquí. En conseqüència el ‘Germinabit’ doble d’agost-setembre, el número 65 de la història de la publicació, dedicat com no podia ser altrament a la figura de Riba, va ser l’últim que va veure la llum (vegeu la il·lustració que encapçala aquest apunt). El mes següent, octubre, va sortir el primer número de ‘Serra d’Or’, que va acollir tot l’equip de redacció de ‘Germinabit’.

I ara sí, sense cap més marrada cedeixo la paraula a Eduard Artells (recordant-vos una vegada més que estem evocant coses de fa més de seixanta anys):

“Barça” o “Barce”?

En el darrer número de “Germinabit” (maig 1959) llegim: “El ‘Barce’ -per què ‘Barça’?- ha guanyat la Lliga.”

Heus aquí una pregunta que ens ve a tomb, per tal com nosaltres també ens l’hem formulada més d’un cop. És que escrit així: “Barça” és més català? Pot semblar-ho quant a la grafia, a causa de la presència de la ‘ç’, però no ho és, si ens atenim a la fonètica. És cosa sabuda que en el català oriental la ‘a’ i la ‘e’ àtones són pronunciades com a vocal neutra: ni ‘a’ ni ‘e’, sinó ‘ae’. Així, són mots homòfons la ‘cova’ i el ‘cove’. Per tant, la reducció del nom ‘Barcelona’ a ‘Barce’ no emmena, per a la seva recta pronúncia, el canvi de la ‘e’ final en ‘a’ i, consegüentment, el de la ‘c’ en ‘ç’. Podem, doncs, escriure perfectament el mot ‘Barce’ tot pronunciant-lo tal com pronunciem els mots ‘garsa’, ‘dar-se’. Així mateix, si, empesos per aquesta pruïja d’escurçar els noms, ens esqueia d’aplicar la reducció al ‘Tarragona’ i al ‘Tàrrega’, posem per cas, escriuríem ‘Tarra’ i ‘Tarre’ -mots homòfons-, respectivament. D’altra banda, les grafies ‘Barce’, ‘Tarra’, ‘Tarre’ -reduccions lògiques de ‘Barcelona’, ‘Tarragona’, ‘Tàrrega’– estan d’acord amb la pronúncia habitual de les contrades occidentals, on distingeixen clarament la ‘a’ i la ‘e’, àdhuc essent àtones o febles.

Tanmateix, ¿no fóra millor de no fer aquesta mena d’escurçaments, tret que no s’avé gens amb el geni de la nostra llengua? Nosaltres, si altri no, ens decantem pel nom tot sencer.

————————————————————————————————

Ja veiem, doncs, que al mestre Artells determinades maneres d’escurçar els noms de persones o de llocs no li acabaven de fer el pes. En faig esment perquè, molts anys després (com veurem més endavant d’aquesta sèrie que no vol posar-se a córrer sense més ni més), les ires de Terenci Moix es varen desencadenar, si més no en aparença, arran d’això: d’un escurçament.

Ja hi arribarem, però.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!