Totxanes, totxos i maons

Per bé que figura que ja sóc tot un senyor crític literari jubilat (jubilat de la crítica, eh?, que de la feina convencional en tinc per una estona) sembla bastant clar que encara estic en disposició de donar una mica de guerra.

Ben mirat, el que he fet és passar de tenir un compromís periòdic per comentar llibres en el suplement de l’Avui, la revista Qué leer i altres publicacions a gaudir d’un estadi d’absoluta llibertat -virtuts d’Internet– que em permet escriure sobre els llibres que vull, quan en tinc ganes i amb l’extensió i format que em semblen més adients en cada cas.

(n’hi ha més)

Dit això m’apresso a afegir que la meva dedicació durant vint anys a la crítica literària m’ha proporcionat una infinitat de satisfaccions i, sobretot, m’ha fet conèixer no només les obres dels nostres autors sinó que, de vegades, m’ha permès entrar en contacte directe amb ells (i elles, no cal dir-ho; que he tingut de tot) i conèixer de prop la gestació d’algunes de les seves obres.

El 28 de març de 2008, per exemple, jo explicava en un apunt que vaig titular “Sopar de lletres” el meu encontre “amb una persona (per raons òbvies en silenciaré la identitat) que és una de les vuit o deu figures més importants de la literatura catalana actual. Des de fa quatre anys s’està barallant amb una novel·la que no li acaba de sortir com voldria i fa un parell de mesos me la va enviar perquè li fes una ullada.”

Vuit mesos després d’aquell sopar, la novel·la -que em va semblar que era molt bona i que, per tant, necessitava ben pocs retocs- es va publicar i va aplegar un èxit molt notable tant per la banda del públic com de la crítica.

En l’apunt que vaig escriure aleshores deia també: “A més a més no puc evitar d’emocionar-me quan veig com aquesta persona amb la que sopo -que pot exhibir una llarga bibliografia i una merescuda nòmina de premis i honors- omple el seu mecanoscrit de frases com “revisar tot això!”, “massa llarg!”, “no me’n surto, de moment ho deixo així”, “suprimir?” i com m’exposa les seves vacil·lacions i dubtes davant del sagrat fet de construir una obra literària. Viure de prop això no es paga amb cap preu.”

Doncs bé, fa un parell o tres de setmanes la mateixa persona (la identitat de la qual continuaré silenciant per les mateixes raons òbvies) em va demanar de dinar plegats perquè volia parlar-me del llibre que actualment està escrivint: unes memòries d’infantesa i joventut, per dir-ho ras i curt.

No entraré en detalls però sí que diré que ja tinc damunt la taula els vuit capítols que considera enllestits mentre va redactant els altres quatre que li falten per completar el projecte.

Continuaré sense entrar en detalls però sí que us puc avançar que ja n’he fet una primera lectura i que és una autèntica meravella, cosa que ja he fet saber a la persona interessada.

L’insòlit de la situació ve donat pel fet que la setmana passada em va trucar la filla d’un escriptor desaparegut no fa gaire per dir-me que remenant papers havien aparegut unes memòries inèdites de son pare i que volia que me les mirés per veure si valia la pena lluitar per la seva publicació.

Tinc el text -d’un centenar llarg de folis- damunt la taula, al costat de l’altre i esperant que li clavi queixalada tan bon punt disposi del temps i la dedicació que sens dubte mereix. Serà, segurament, el proper cap de setmana.

En tot cas sí que puc dir que m’ha cridat l’atenció un text breu que, a tall de pòrtic, dóna la benvinguda al lector. Unes paraules escrites fa quatre anys amb les quals tancaré aquest apunt amb la certesa que no violo cap compromís de discreció. Us deixo, doncs, amb una petita perla desconeguda que tant de bo no acabi condemnada a viure reclosa en algun calaix familiar:

“Introit: Un vell àrab surt d’una petita piscina situada en un jardí ombrós. Duu un barnús blanc que li arriba gairebé als peus. Els cabells canosos i escassos li regalimen d’aigua. Travessa un passadís en forma de pèrgola coberta de parra. Al final del corredor hi ha una estança on l’esperen els amics asseguts sobre coixins davant d’un servei intacte de te amb menta i dolços de massapà. Cada tarda, a l’inici del capvespre, els amics es reuneixen per parlar de literatura, filosofia i religió. Jo sóc el vell àrab.”