Totxanes, totxos i maons

Des de fa uns dies tenim l’A. molt atrafegada preparant per d’aquí a tres diumenges la festa d’aniversari -90 anys!- de la seva mare, la degana de la família. Fa vuit anys ja en vaig parlar en aquest apunt i, si teniu curiositat per saber coses d’ella, us recomano que li feu una ullada.

La idea és organitzar un dinar que aplegarà fills, néts, nebots, cosins i similars en quantitat que no baixarà de la trentena de convidats. No és pas la primera vegada que ho fem, però aquesta -pel simbolisme de la xifra i tot el que implica- volem que sigui especial.

Per això buscàvem un restaurant que no fos gaire retirat d’on viu ella –zona Sagrada Família/Sant Pau, per entendre’ns-, prou espaiós per acollir tanta gent amb una mica d’intimitat i que oferís una bona relació entre qualitat i preu.  Tres condicions que reuneix una escola d’hostaleria el nom de la qual ara no ve a tomb.  (n’hi ha més)

Per veure el funcionament del restaurant -espai de pràctiques dels alumnes- ahir, divendres, l’A. i jo vàrem anar-hi a dinar. Per abreujar diré que la valoració del que vàrem menjar va ser excel·lent, tant en quantitat com en qualitat. Pel que fa a la beguda vàrem preguntar quin vi corresponia al menú del dia i ens varen servir un D.O. Catalunya força competent.

Val a dir que, atesa la condició d’espai de pràctiques de l’escola, la majoria del servei de taules el formaven nois molt joves atrafegats per l’atenció als clients (el restaurant es va omplir en poca estona) i, com no podia ser altrament, molt atents a les instruccions que rebien d’un xicot una mica més gran que era l’encarregat que tot funcionés bé i que feia tota la pinta de pertànyer a l’equip de professors de l’escola.

A l’hora de pagar vàrem demanar al cambrer que ens digués amb qui havíem de parlar per veure si podíem reservar espai pel dinar d’aniversari. Com ja ens imaginàvem el nostre home era el que feia d’encarregat i a ell ens vàrem adreçar.

Quan definíem les característiques del menú de celebració l’A. va comentar que li havia semblat molt bé el vi català que ens acabaven de servir. La resposta, però, va ser: “Per les celebracions tenim un vi que és millor”  i ens va ensenyar tot cofoi un D.O. Navarra. Quan vàrem dir que no dubtàvem de la qualitat del vi navarrès però que nosaltres insistíem a oferir als convidats un vi català el professor, després d’algun estira i arronsa dialèctic més, ens va sortir amb un exabrupte (que va camuflar sota les formes displicents d’una brometa): “No s’amoïni, dona, que encara que el begui no sortirà parlant en castellà”.

Segurament va ser la sorpresa o la prudència -aquesta prudència que, ai las, massa sovint ens apropa a la traïció- la que ens va fer callar i no reaccionar com mereixia el comentari d’aquell sòmines però m’imagino que ell mateix deuria veure que l’havia dita una mica grossa perquè immediatament va fer un gargot en el llibre de les reserves mentre ens deia, perdonant-nos la vida: “Au: vi català. Ja està apuntat”.

La setmana vinent hem de tornar per definir exactament el nombre dels comensals i el menú que finalment triem. Desconec si ens trobarem amb aquest individu o amb algun altre. El que sí que comprovarem és que el vi que tenim destinat és català.

I per si el xicot (o els seu substitut) torna a tenir el dia internacionalista, aquesta vegada no m’agafarà amb la guàrdia baixa i portaré preparat algun moc de resposta.

Quins collons…