Totxanes, totxos i maons

Aquests dies, seguint pels diaris la decisió del senyor Jordi Portabella d’abandonar l’ajuntament de Barcelona pels poc satisfactoris resultats d’ERC en les eleccions del diumenge passat he pensat molt en els senyors R. I sobretot he pensat en ella, en la senyora R.

El senyor i la senyora R. són un matrimoni més gran que nosaltres que fa uns quinze anys varen venir a viure al bloc de davant de casa. Casualment jo al senyor R. el coneixia d’abans ja que tenia una empresa de fusteria amb la qual, durant l’època que em vaig dedicar a construir cases, havia lligat tractes comercials almenys, que jo recordi, en un parell d’obres.  (n’hi ha més)

Quan fa uns deu anys el senyor R. es va jubilar va traspassar la fusteria i es va dedicar a viure de rendes. Va ser aleshores quan els vàrem perdre de vista ja que se’n varen anar a viure a una casa que tenen per la zona entre Poblet i Santes Creus. El pis del barri, però, no el varen deixar ja que els fills -i, sobretot,  els néts, que tiren molt- viuen a Barcelona.

Curiosament, després d’uns quants anys de no trobar-nos pel barri l’A. i jo hem coincidit amb els senyors R. en dues ocasions recents. I ambdues trobades, a més a més, han tingut lloc en el mateix escenari: el col·legi electoral del carrer de Vallseca, a tocar de la plaça de Sanllehy, que és on ens toca anar a votar.

La primera trobada va ser per Tots Sants de l’any passat, el dia de les eleccions al Parlament de Catalunya. Quan sortíem de votar vàrem veure que els senyors R. ens esperaven al carrer i vàrem fer junts el trajecte de tornada a casa. La senyora R., molt més expansiva i energètica que el seu marit, ens va dir -sense que nosaltres, ho puc jurar, li ho haguéssim demanat- que ells, "quan hi havia el Jordi Pujol" el votaven, "però ara que hi ha aquest Mas, que fa pinta de pet bufat" s’han passat "a l’Esquerra Republicana encara que aquests de vegades també fan el ruc" (puc assegurar que les cometes i les negretes reprodueixen expressions textuals).

Per això vaig tenir una immensa alegria quan diumenge passat vàrem tornar a coincidir amb els senyors R. a l’hora d’anar a votar. Quan tornàvem plegats cap a casa la senyora R., eixerida com un pèsol, va recordar la nostra darrera conversa i com si no haguessin passat sis mesos entremig la va reprendre en el punt on la vàrem deixar. I ho va fer amb una sorpresa: "Aquesta vegada el meu marit i jo hem votat en blanc", ens va dir mentre el senyor R. feia grans capades afirmatives.

"I com és que no heu tornat a votar a Esquerra?", vaig preguntar amb la màxima candidesa que sóc capaç d’aparentar. La resposta de la senyora R. va ser de les que no s’obliden: "¿Perquè després se’n vagin amb el Montilla? Ja s’ho faran. Si jo hagués volgut el Montilla de president l’hauria votat directament. ¿Què s’ha pensat en Carod? Creu i ratlla! Nosaltres hem votat en blanc perquè no hi ha ni un pam de net. Tots els dels partits són una colla d’aprofitats que només miren per la seva conveniència i prou".

Curiosament poques hores després el meu pare -que tota la vida havia votat un partit molt lamentable que no diré però que ja us podeu imaginar quin és- em deia que aquesta vegada ell també havia votat en blanc. És magnífica, si ens hi fixem, l’espècie humana. I esperançadora: no hi ha límit d’edat per incrementar la ració particular de seny.

Per això, aquests dies que sembla que ERC ha començat a interpretar en la clau correcta les reaccions de bona part de les seves bases i dels seus votants (no recordo on vaig llegir que ERC és aquell partit que combina una cúpula dirigent que té una dotzena de fans del president Montilla amb unes bases formades per desenes de milers de detractors) he pensat molt en la nostra ocasional veïna. Aquesta senyora R. sense pèls a la llengua, decidida i feliç en la seva casa entre Poblet i Santes Creus al costat del senyor R. callat i cofoi de compartir la seva vida amb una dona tan trempada (que es deia abans) o tan "espitosa" (que és com ho diuen ara).

Llarga vida, senyor i senyora R. Que vostès sí que en saben.

I fins a la primavera de l’any vinent, que hi tornen a haver eleccions…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!