Totxanes, totxos i maons

Sol a casa durant tres dies.

Res de particular: com cada any per aquestes dates l’A. se’n va a fer les colònies de final de curs amb la gent de la Universitat per a Adults (o com dimonis es digui).

Aquesta vegada -prèvia lectura de l’Arbó- per les terres baixes de l’Ebre. Pel delta.

Sopo en una esgarrapada a la cuina escoltant la ràdio. Després miro un tros del TN …  (n’hi ha més)

… i poso a la pica els quatre estris que he fet servir.

És hora d’anar al llit però no m’acabo de decidir. Fullejo l’Argullol, a primera vista em sembla que és molt bo i convinc amb mi mateix que passa a la llista de lectures d’aquest estiu. Ara no.

Obro el rentaplats, veig que està mig ple i prenc una determinació: el buidaré i per primera vegada en molts mesos em lliuraré a la meva secreta afició: rentar els plats a mà. Sense guants ni mariconades per l’estil; i com més n’hi hagi (i més bruts estiguin), millor.

Sento a les mans una vegada més aquella deliciosa transició entre l’aigua calenta amorosida pel tacte del Fairy i l’aigua freda rajant de l’aixeta a l’hora d’esbaldir. Faig piles de plats, gots, coberts i cassoles endreçat tot de tal manera que ocupi el mínim espai i que s’escorri bé damunt del marbre. L’endemà, mentre s’escalfa la llet, desaré cada cosa al seu lloc.

Cinquanta minuts després, amb la feina enllestida i el terra de la cuina fregat, em ve al cap una frase d’una amiga nostra de la Tierra de Campos: “perdido como vaca sin cencerro”.

Demà dinaré amb els nois.

A la plaça de Catalunya intenten endreçar el món i jo me’n vaig al llit.

Abans de dormir agafo l’iPod i li poso música a l’escena: “Com un puny” de Raimon, és clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!