Totxanes, totxos i maons

Quines coses que em passen, Déu meu… quan fa quinze dies vaig anunciar aquí mateix  i a les xarxes socials que el proper 19 de desembre em prejubilaria vaig començar a rebre missatges de felicitació de companys, coneguts, amics i fins i tot d’algun desconegut d’aquests que segueixen les Totxanes en silenci fins al dia que, pels motius que sigui, es veuen empesos a donar senyals de vida.  (n’hi ha més)

Com que la majoria de la gent que se m’ha adreçat ja coneix de quin peu calço he hagut de donar molt poques argumentacions per justificar la meva decisió. Saben, doncs, perfectament que no m’estaré mà sobre mà o reclós en un silló empassant-me programes de televisió sense aturador.

Tinc una infinitat de lectures i de músiques pendents, he d’ajudar la meva néta a fer-se gran, he de contribuir en el procés de separació d’España que si fa no fa coincidirà amb els primers temps de la meva nova vida… Uf! Ja ho podeu veure, si en tinc de feina…

De tota manera el comentari que m’ha sorprès més de tots els que he rebut és un correu electrònic a la bústia de la feina enviat per un col·lega que em diu: “Enhorabona! Ara per fi et podràs dedicar a escriure les teves memòries.”

Confesso que el missatge em va deixar fora de joc i que no vaig ser capaç de respondre res més enllà d’un educat “Moltes gràcies”. Ara, amb una mica més de perspectiva li responc al company que, mira, altra cosa no però les memòries -precisament les memòries i batalletes de més de seixanta-tres anys de vida- ja fa una bona temporada que les vaig escrivint i publicant. Aquí, en aquestes Totxanes.

I no és poca cosa, com hi ha món. Amb aquest que esteu llegint supero la xifra de 2.350 apunts publicats en aquest racó de la xarxa que va començar a funcionar un bon dia de juny de 2004 -ep, aviat farà 9 anys- i que, si tot va bé, continuarà funcionant mentre tingui il·lusió, forces i ganes de fer-ho.

Al llarg de tot aquest temps i de tots aquests textos he anat explicant records, experiències, escenes, projeccions de futur, recomanacions i un llarg etcètera d’històries -unes més reeixides que altres, totes veritables i reals- que, vistes en conjunt, configuren ni més ni menys que les meves memòries. El retrat literari del que ha estat fins avui la meva vida.

Unes memòries fragmentàries i desordenades, sí. Però que ën la majoria dels casos han anat sorgint com a conseqüència de situacions que he viscut en el present i que, sense renunciar a la crònica de l’ara mateix, m’han portat també cap enrere.

Una altra cosa és que algú tingui la santa paciència d’anar recopilant tot el que he anat escrivint al llarg d’aquests anys. Ja vaig explicar en certa ocasió que, per si de cas tot això de la informàtica és mentida, conservo una impressió en paper de cada apunt degudament ordenada des del primer dia (vegeu aquí). I val a dir que la pila de caixes que contenen aquestes còpies comença a tenir ja un volum considerable.

Tot seria qüestió, doncs, de paciència. I de voler dedicar-hi temps. Digueu-me fatxenda però tinc la impressió que qui vulgui llegir-ho tot de cap a peus i amb l’ordre amb què ho he anat publicant pot acabar divertint-se i tot.