Totxanes, totxos i maons

Fa una estona he sentit per Catalunya Ràdio la crònica de l’Aplec del Cargol que s’ha celebrat a Lleida el passat cap de setmana. Entre grans explosions d’alegria per part de les colles que hi han participat s’ha valorat amb satisfacció l’èxit d’assistència xifrat, crec recordar, en unes 200.000 persones. I com a mostra d’aquest èxit s’ha fet esment a les llargues cues que s’han format a les portes dels restaurants habilitats per als visitants forasters.

Com que aquest concepte d’èxit a base de cues i aglomeracions em sembla si més no bastant discutible he recordat que no fa gaire vaig escriure en aquest Bloc un apunt sobre el tema. Un apunt que encara avui considero vàlid de punta a punta.

El podeu llegir en aquest enllaç o, directament, aquí sota on el trobareu reproduït íntegrament:

“Els èxits discutibles”

(Publicat el 23 de juny de 2014)

Quan jo tenia 10 o 11 anys -suposo que deuria ser de resultes dels Jocs Olímpics de Roma de 1960- vaig començar a sentir-me atret pels rècords de velocitat. Recordo que havia reservat els dos últims fulls d’una llibreta escolar per anotar les evolucions dels rècords mundials de natació i d’atletisme i que procurava estar al corrent de les novetats ja fos a través de la ràdio o del “Diario de Barcelona” que comprava mon pare.

Encara avui se’m fa difícil explicar d’una manera racional d’on em venia aquell encís per veure com una marca havia baixat una dècima de segon (la precisió en centèsimes arribaria pocs temps després). Diria que potser m’atreia perquè era una manera tangible de percebre la capacitat de superació de l’èsser humà. Una capacitat que m’agradava imaginar que era il·limitada.

Aquesta idea, però, la vaig relativitzar de cop el dia que, cofoi, vaig ensenyar-li a mon pare les llistes i ell va comentar a mitja veu, més a tall de reflexió personal que de comentari adreçat a mi: “Al pas que anem sembla talment que els corredors arribaran a la meta abans de sortir…”

No puc assegurar que hi hagi cap relació de causa i efecte entre aquestes paraules i el fet de deixar de banda el seguiment de rècords però el cert és que aquell encís per la superació -sabedor que algun dia s’arribarà a un límit que no es podrà véncer- l’he mantingut intacte fins avui. I, de fet, he de dir que encara ara mantinc al dia la llista de dos rècords del món: el dels 100 i el dels 200 metres d’atletisme.

Dues llistes que vaig començar el 1968, just quan en els Jocs Olímpics de Mèxic Jim Hines i Tommie Smith varen superar respectivament les barreres dels 10 i dels 20 segons en aquestes curses per primera vegada a la història.

Ve a tomb tot aquest preàmbul perquè tinc la impressió que en la nostra societat el concepte “èxit” sol anar relacionat molt directament -massa, crec- amb el de la superació d’uns paràmetres fixats anteriorment. Amb aconseguir un nou rècord, vaja. Una relació que fora de la competició esportiva em sembla força discutible.

Val a dir que, per exemple, l’èxit d’una manifestació em sembla lògic dimensionar-lo en funció de la gent que ha conseguit aplegar. Perquè, a fi de comptes, una manifestació es convoca amb la finalitat de reivindicar alguna cosa molt concreta. Només una. I, per tant, com més personal n’expressi el suport, millor.

En canvi ja em sembla molt més discutible la dèria dels organitzadors de festivals artístics que a l’hora de fer balanç públic l’única dada que destaquen és el percentatge d’increment d’espectadors respecte de l’edició anterior. Si no han crescut, fracàs; i si han aplegat més gent, èxit. Ras i curt. Sense entrar, almenys en primera instància, a ponderar altres factors com el nivell de qualitat de les actuacions, la comoditat dels assistents i -per què no dir-ho també?- el nivell de qualitat dels espectadors. Que tot compta i ajuda a créixer…

Vaig pensar en tot això que ara us explico ahir al vespre contemplant en el TeleNotícies unes imatges en directe de la ciutat de Berga i la seva Patum amb els carrers atapeïts de públic fins a extrems claustrofòbics. ¿De debò creieu que es pot considerar un triomf aconseguir que durant unes hores uns quants milers de persones estiguin sacsejades, comprimides, ofegades i sense veure res de l’espectacle que figura que els aplegava?

És el mateix que vaig escriure en un tuit fa unes setmanes arran del balanç que l’Ajuntament de Girona havia fet dels deu dies del “Girona en Flors”. Un balanç entusiasta perquè s’havien superat les ocupacions hoteleres de l’any anterior i el nombre de visitants en total i, de manera molt especial, en els dies entre setmana. Però el pitjor de tot -o almenys aquesta és la valoració que jo en faig- és que la representant de l’Ajuntament a la roda de premsa expressava tota cofoia el seu convenciment que l’any vinent el nombre de visites es preveia encara més elevat.

De la Patum de Berga no podem dir gaire cosa perquè ja fa anys que a casa identifiquem aquesta festa amb gentada descomunal i, per tant, hem renunciat a fer-hi cap algun any. El mateix podríem dir les festes de Sant Joan de Ciutadella. De “Girona en Flors”, en canvi, sí que parlem amb coneixement de causa ja que l’A. i jo vàrem ser, fa trenta anys ben bons, dels primers barcelonins que vàrem descobrir l’esdeveniment i que vàrem procurar no fallar-hi cap any.

Fins que a partir de 2003 o 2004 la festa es va desmesurar i va convertir-se en multitudinària, tant els dos caps de setmana que abasta com els dies d’entremig. Això ens va decidir a espaiar la nostra presència en l’estimada Girona durant aquells dies en els quals l’enorme quantitat de gent que envaeix la ciutat vella et priva d’entrar a contemplar com Déu mana les meravelles florals que els gironins preparen als patis i a les escales de les seves cases si abans no has fet una bona estona de cua. Enguany l’A. i jo hi hem tornat -un dimecres- per veure si les coses havien millorat i, dissortadament, hem de dir que no. Trigarem, doncs, a veure les belleses florals de Girona en maig.

Reprenc el fil inicial de l’apunt que parlava dels límits. Crec que cal un canvi de mentalitat que afecti tant als polítics com als periodistes i als organitzadors d’esdeveniments perquè entre tots plegats facin entrar en valor altres factors més enllà dels quantitatius a l’hora de tancar portes i fer balanç.

Perquè, com em va dir un dia mon pare, les coses tenen un límit raonable. Un atleta mai arribarà a la meta abans que s’hagi disparat el tret de sortida de la cursa. I la gent té paciència i aguanta fins al dia que diu prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!