Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Els enamorats

La primera cosa bonica del dimarts 1 de març de 2022 són dues fotografies d’enamorats disparades més o menys en el mateix moment -una a Kíiv, l’altra a Nova York- que expliquen dues històries allunyades, però molt similars. La primera fotografia segur que ja la coneixeu: era a la portada de molts diaris del diumenge. S’hi veu una parella de joves ucraïnesos de 24 anys casats poques hores abans de la invasió i incorporats poc després a l’exèrcit. Abracen les armes. Ella recolza el cap a l’espatlla d’ell i semblen misteriosament feliços.
Si fa no fa en aquell mateix moment jo disparava la segona fotografia en un vagó de la línia F del Metro de Nova York. Una parella amb les cares tapades per les màscares seu en el banc més estret, el de dues places. S’han abraçat i ella recolza el cap a l’espatlla del noi. Penjat a la paret hi ha un cartell de la sèrie ‘Poesia en moviment’. El títol del poema és ‘The Lovers’ (Els amants). I el text diu: ‘Sempre he esperat amb por la següent carta que la vident girarà per esbrinar el nostre destí. Perdona’m perquè no havia entès que, de fet, tu i jo érem a cada carta de la pila.”

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Foteu-li l’ampolla

La primera cosa bonica del dimecres 2 de març de 2022 són les bodegues Cricova, a Moldàvia, i el càstig que podríem organitzar, o l’escena de pel·lícula que s’hi podria rodar, utilitzant els vins selectes i exclusius del lot 275. Aquestes bodegues, situades a uns vint quilòmetres de la capital Chisinau, són una de les curiositats més grans de Moldàvia, una ciutat invisible. Noranta metres sota terra i gairebé un centenar de quilòmetres de galeries amb les parets folrades d’ampolles de vi. Milers, milions d’ampolles. I la majoria de preu alt. Aquí conserven els seus tresors alguns dels homes (i una dona, Angela Merkel) més importants del planeta. En el dipòsit 275 hi ha la col·lecció personal de Vladimir Putin.

A Les Cricova hi ha també tres sales amb aspecte de búnquer. A la més prestigiosa, la que té una espècie de tron situat al cap de la taula, Putin va festejar el seu aniversari amb un grup seleccionat d’amics i un munt de guàrdies vigilant l’entrada i els passadissos. Penso que un dels càstigs que més el colpirien seria fotre-li unes quantes ampolles. Res pot ferir tant a un col·leccionista com veure que li prenen les peces més valuoses. M’ho ha explicat una persona que va acompanyar-lo en aquella celebració. S’adonava que podria ser l’escenari ideal per a un 007 o pel·lícula similar. Muntant una persecució sota terra per aquells túnels infinits, em va comentar. Després va afegir que podria plantejar-se que tota l’acció passés en el búnquer i que, pensant en la gent de l’exterior, s’hi enviés un comboi de camions-cisterna per inundar-ho tot (potser em va parlar d’escampar-hi altres substàncies) i deixar-los bloquejant a l’entrada durant un mes per evitar fugues. I tothom content, em digué.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Tots junts

La primera cosa bonica del divendres 4 de març de 2022 és aquella pressa instintiva per tornar ràpidament a casa que ens agafa quan en un noticiari o en una conversa apareix la paraula ‘nuclear’.

Em ve a la memòria ma mare, quan jo era un infant i fèiem junts les vacances: mon pare, ella i jo. Cada vegada que pujàvem a un funicular o circulàvem per una carretera plena de corbes i amb precipicis a banda i banda deia el mateix: ‘Almenys si ara ens morim no em sabrà tan greu perquè estem tots junts’. Potser jo podria haver objectat que, tenint vuit o deu anys, el meu grau de satisfacció era més relatiu, però el seu punt de vista era indiscutible. I crec que, com ella, moltes mares el compartien.

Tornem, doncs, als vells principis: si no hi ha més remei, almenys que no ens morim sols. Com a l’escena final de ‘Don’t look up’: un sopar de família, tothom perdonant-se i amb el retorn dels amics que ens estimàvem. És un reflex condicionat: sents dir ‘tercera guerra mundial’ o ‘atòmica’ i et venen ganes de deixar-ho tot i tornar a casa o al lloc on consideris que és casa teva. Significa que aquest munt de partícules flotant en el cosmos han trobat un centre: que hi ha coses que cal salvar, i que encara que no t’ho sembli ja has deixat el teu llegat. I ara perdoneu-me. Me n’he d’anar.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!