Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Els trons de fullaraca

La primera cosa bonica del dimecres 9 de març de 2022 són els trons de la Història perquè podria semblar que toleren a qui no té cap mèrit per asseure’s-hi, però que, tard o d’hora, acaben expulsant qui els ocupa, podeu estar-ne ben segurs. Hi pensava recordant un viatge d’anys enrere a Kíiv. Una tarda vàrem agafar el cotxe fins a un indret a poques desenes de quilòmetres situat a la riba del riu Dnepr. Ens havien aconsellat la visita a una gran residència construïda enmig d’un parc. A l’entrada, i malgrat la gèlida temperatura hivernal, hi havia una discreta cua de gent del país esperant que obrissin. Tots semblaven molt contents, com si protagonitzessin una revenja.
Aquela vil·la havia estat del president Yanukovich, favorable als russos i desposseït del càrrec el 2014. Ningú s’imaginava de quina manera aquell home s’havia arribat a enriquir fins que es va descobrir aquest edifici amb un moll annex per a iots, club hípic (li encantaven els cavalls), polígon de tir, camp de golf, reserva de caça, heliport i zoo privat (majoritàriament amb galls d’indi). L’interior és grotesc, amb l’estil decoratiu de la màfia de l’est: salons daurats, tapisseries llampants, velluts, sales de joc i de massatge.
La cosa més ridícula, però, era un parell de trons situats en una espècie de plaça de marbre. Dos setials encoixinats i amb graons de fusta per enfilar-s’hi destinats a la ‘parella reial’ que els visitants aprofitaven per fer-s’hi fotografies. Els diners de les entrades han servit per compensar en part a les víctimes d’aquella insurrecció que va acabar revelant la corrupció del poder. Diuen que Putin vol a Kíiv un govern titella, però ¿què podria superar aquest malson recuperat? Potser algú tornarà a enfilar-se en aquests trons de fullaraca. Però qui baixa una vegada en pot baixar unes quantes més. Abans o després baixa tothom. Només cal estar atents i saber esperar.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Enllestir la feina

La primera cosa bonica del dijous 10 de març de 2022 és la pregunta ¿quin sentit té tot el que estem fent si no falta gaire per a la fi del món? i la seva resposta: tant se val, enllestim la feina. És aquesta sensació, apareguda per primera vegada a la vida de molta gent, que ens podríem encaminar cap a una tercera guerra mundial. Per a alguns és clar que, si no hi haguessin les armes nuclears, ja hi seríem. Però, de fet, l’armament nuclear comporta l’exclusió de qualsevol possibilitat de supervivència. Primer la pandèmia, ara això: bufen aires d’apocalipsi…

No seré jo qui caigui en la temptació d’aturar el que faig cada dia argumentant que no val la pena preparar les properes vacances perquè podrien ser les darreres. M’afanyo a respectar el termini de lliurament a l’estiu encara que, potser, no hi hagi tardor. És una convicció hipotètica i així ha estat sempre, tant en el destí individual com en el col·lectiu: tot es pot acabar en qualsevol moment. Per això en el nostre trajecte de cada dia cal que adoptem aquell gran navegador que és l’imperatiu canònic kantià que ens convida a actuar segons una màxima que podria esdevenir llei universal: passi el que passi i duri el que duri, estimem el pròxim, respectem la natura i, sobretot, enllestim la feina.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!