Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El somrís de les mainaderes

La primera cosa bonica del dilluns 6 de desembre de 2021 és el somrís d’algunes mainaderes al parc. Fins que no t’adones que, de fet, per comptes de l’infant, el que miren amb atenció és el mòbil. Podria deixar-ho aquí, però el cert és que es pot dir una cosa similar aplicada a molts pares i mares. El mateix pel que fa als acompanyants de gossos, i també a molts dels seus amos. És una escena que em queda gravada al cervell. Veig de lluny aquestes dones (ep, d’homes també n’hi ha) amb una expressió suau, gairebé estàtica, i un somrís gens dissimulat en un rostre que no para atenció a res i a ningú. Es podria pensar que aquest estat proper a la beatitud està inspirat per l’amor als cadells (humans o animals) dels quals tenen cura. Però quan m’hi apropo resulta que tenen els ulls clavats en l’aparell i que segurament aquella reacció és deguda a algun missatge que els ha aparegut a la pantalla. I l’infant? A dintre d’una espècie de bossa que penja d’un gronxador aturat. El més petits, ara que fa fred, treuen el nassarró com uns pollets, perplexos, d’una peça similar a un guant de cuina gros. Els gossos, almenys, són autosuficients: quan senten que els han abandonat a la seva sort s’inventen un món amb una fulla d’arbre i un quadrat de terra. Hi ha alguna cosa desaprofitada en tot això, alguna cosa que no tornarà. Però hi ha tantes coses que li manquen, a la vida… Ens queda el somrís de les mainaderes, sempre encantador. Motivat, segurament, per algun missatge agradable i gentil que acaben de rebre.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Les coses que se saben

La primera cosa bonica del dimecres 8 de desembre de 2021 és quan se saben certes coses que estan a la vista de tothom però que, ves per on, encara hi ha qui es resisteix a admetre-les. Encara que després els fets les confirmin fil per randa. El cas de Ferrero, per exemple (*). Ara la magistratura ja ha entrat en acció i s’ha concentrat en les converses telefòniques que li ha interceptat. Res que no es pogués esperar, ben mirat; res que no fos evident. Hi ha un munt de casos com aquest: altres presidents de clubs de futbol (algun molt proper a la política), fiscals (de debò? i les plusvàlues? i l’arrogància?), parlamentaris (abans de descobrir-los fotografies que els comprometen), emprenedors, cantants, lliurepensadors… Tots viuen luxosament fins que se’ls acaba la ratxa. Hi ha, però, una espècie d’hipocresia social que els justifica: si fan soroll, donen titulars. Els posen el micròfon perquè s’empesquin un titular o una frase afortunada. Amb quatre detalls n’hi ha prou per fer-los el retrat. Són el quart membre de la partida de cartes ideal, així sempre pots engegar a dida la timba. Els encanten els ‘talk shows’ perquè els donen el minut de glòria que necessiten per insultar a qui els interessa. Les mares més clarividents ensenyen als seus fills els beneficis que dona ser maleducat: ‘així us fitxaran de tertulians habituals’. No té cap importància que la majoria dels temes sobre els que pontifiquen estiguin pel damunt de les seves capacitats. Hi ha qui encara es pregunta qui hi deu haver darrere de tot això. I hi ha algú altre que respon. Però es fa veure que no s’ha sentit res. Quan entren en el personatge, surten de l’ombra, de l’anonimat. Es carreguen les piles…. fins que se’ls descarreguen.

¿Heu sentit què diuen que ha fet? Ja ho deia jo, que era desagradable i dolent…

Au, va. Per l’amor de Déu…

(*) Fa referència a Massimo Ferrero, president de la Sampdoria, un dels dos clubs de futbol de la ciutat de Gènova i amb problemes recents (vegeu aquí) amb la justícia italiana.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

A la percaça del lladre

La primera cosa bonica del dijous 9 de desembre de 2021 és la percaça del lladre d’identitats (la meva) i el descobriment de la seva cara (que no és la meva), tot i que no es pot fer pública per no violar la privacitat (la seva). Fa cosa d’un any un bufet d’advocats m’envia un requeriment perquè pagui, amb costos de demora, una dotzena de factures que es veu que tinc pendents d’abonar. Adjunten un document en el qual no s’especifica de quina despesa es tracta. Els truco i em diuen que son els lloguers de dos apartaments a None, província de Torí, on no hi he estat mai. Faig la corresponent denúncia i envio una còpia als advocats i una altra a la societat titular dels locals. Ara, un any després, m’arriba una altra carta. Aquesta vegada d’un bufet de Roma. I decideixo remuntar-me a la font original. Em diuen: té el seu número fiscal, per tant el titular ha de ser vostè. Que jo no tingui dues cases a None els és ben igual. Els pregunto quines dades calen per obrir un contracte i em diuen que un document on hi hagi una fotografia. Imagino que en conserven una còpia i em diuen que sí. Els demano que me l’ensenyin i em citen en un indret molt especial, un d’aquells despatxos amples i ben decorats que apareixen en els espots amb actors que figura que són a tocar de l’èxtasi. Finalment una amable secretària m’ensenya el ‘meu’ document. Nom, cognoms i data de naixement són, sí, els meus, però a l’estatura li manquen divuit centímetres, la professió és agent comercial, la signatura una cal·ligrafia en cursiva que posa davant el cognom i després el nom. Pel que fa a la cara, psé: s’ajusta bastant a l’edat, cabells grisencs i llargs fins a l’espatlla, una corbata al voltant d’un coll molt ample. ¿A vostè li sembla que soc jo? No. ¿Puc fer circular aquesta fotografia, així potser el podrem localitzar? Podríem tenir problemes amb el seu dret a la intimitat. Quina cosa més bonica, els drets. Els del estafadors.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!