Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Un llançament de divuit metres

La primera cosa bonica del divendres 17 de desembre de 2021 és el llançament triple fet a l’últim segon des de divuit metres de distància amb el qual el jugador Devonte’ Graham va donar la victòria al seu equip. Ja ho havia escrit en un article anterior: l’important sempre és el final. Són les conclusions les que determinen les històries. La darrera volta a mort entre Hamilton i Verstappen, el penal aturat per Donnarumma, l’investigador que abans d’abandonar l’escena del crim fa una darrera ullada i troba l’indici decisiu, tu que aplegues finalment les forces per dir que no abans de deixar-te corrompre. Però, aquell llançament, com arriba? L’equip adversari acabava de fer-ne un gairebé impossible que posava ‘in extremis’ l’empat en el marcador. La pròrroga era a un segon i quatre dècimes. Ningú marca, ningú pressiona; tant se val, pel que queda. N’hi ha prou mantenint la línia de defensa a la meitat de la pista. La pilota arriba a aquest Devonte’ Graham, que no és pas Steph Curry, l’home que acaba de fixar un nou rècord de triples transformats. És un jugador normal en la seva primera temporada en els modestos Pelicans de New Orleans. Agafa la pilota. Pot renunciar o provar: no costa gens. Si el llançament va a la tribuna no passarà res, el partit haurà de continuar. També la pot enviar a les estrelles. I aleshores Devonte’ se la juga. En estat de gràcia i sota pressió. S’intueix l’intent, l’aposta raonada. No pensa en l’impossible, veu la possibilitat allí on un altre s’aturaria per prudència, perquè la història no és mai màgica, perquè tots som pares de nosaltres mateixos, alhora que fills. Jugar-se-la és afer d’adults. I, de vegades, la conseqüència és que ens en sortim.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

L’oncle Nadal

La primera cosa bonica del dimarts 21 de desembre de 2021, solstici d’hivern, és l’home que va bombardejar el Berlín nazi, que va evitar el tancament d’una fàbrica amb tots els seus treballadors i que, de retruc, va salvar també milions d’arbres.

El seu és el millor conte de Nadal, encara que si el New York Times l’hagués publicat no hauria estat pas per aquests motius. Si Spiegel ara té 95 anys, una vegada separat i dues vegades vidu, jueu amb fills mig japonesos, antic aviador de combat, va acabar treballant en una empresa que fabricava maquinària per fer raspalls. Muntava els feixos de fibres els fixava a la base. Durant els anys quaranta va ser un gran negoci. Després va fer fallida.

Els seus caps, dos socis, el varen enviar a tancar una de les instal·lacions i a despatxar tot el personal. Hi va anar, va estudiar la situació i va proposar: ‘Això ho podríem salvar reconvertint-lo. Fent amb aquells feixos de fibres arbres de Nadal artificials’. Un dels socis el va prendre per boig. L’altre li va dir: ‘Prova-ho’. Va adaptar les màquines, va estudiar el material… i va acabar venent gairebé un milió d’arbres a l’any. Va fundar la seva empresa i es va convertir en milionari.

El secret és: abans d’estripar, pensa. Potser aleshores et ve una idea. Abans de destruir intenta salvar la situació amb un canvi, com es fa amb la roba que portem. Dir ‘s’ha acabat’ és a l’abast de tothom. I els arbres on s’estan millor és al mig del bosc.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

Fixeu-vos-hi

La primera cosa bonica del divendres 24 de desembre de 2021, i per a totes les festes, és que la primera cosa bonica cadascú la pot trobar pel seu compte. Com diria Kurt Vonnegut: fixeu-vos-hi i no badeu. Ben mirat és un exercici de salvació quotidiana per no enfonsar-nos en el marasme de la insatisfacció. És aquell gol de bandera que, si teniu paciència, activa la remuntada i anuncia la victòria. Massa sovint aquest tipus de coses passen desapercebudes sota el pes de la impresentable i habitual lletjor dels funcionaris del mal. Quedeu-vos amb la imatge positiva: si us desperteu al costat d’algú que us somriu, si teniu per casa algun animal intel·ligent, si escolteu una cançó de Vasco Brondi, si llegiu un relat de John Cheever, si un tertulià a la ràdio no diu animalades, si us plantegeu un repte i el guanyeu, si la rateta no escombra l’escaleta, si envieu un whatzapp a una empresa de pasta i rebeu resposta, si un enemic ensopega en la pròpia baixesa, si guanyaran els pitjors però no encara, no encara (i després, ves a saber), si teniu la butlleta premiada de la 6/49, si el 22 serà millor que el 21 perquè serà un any més que haureu viscut, si sou negatius, si no teniu cap relació amb Florentino Pérez, si teniu a la butxaca un bitllet per viatjar o el motor engegat però no sabeu encara on heu d’anar: és el moment ideal. Fixeu-vos-hi. Adoneu-vos-en. No el fotografieu. Recordeu-lo. És molt millor.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!