Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de gener de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (37).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte).

Un aplaudiment per a Picasso

La primera cosa bonica del dilluns 18 de gener de 2021 és un aplaudiment per a Pablo Picasso. Mirava ‘Pretend it’s a city’, la sèrie de Netflix en què Martin Scorsese manté una conversa sobre Nova York amb l’humorista Fran Lebowitz, quan vaig sentir que deien una cosa carregada de raó. Parlaven d’aquelles grans subhastes -de Christie’s, per dir un nom- en què es posen a la venda obres mestres. Per exemple, ‘Les dones d’Alger’, de Picasso. Fran comenta que quan porten el quadre a la sala hi ha un silenci absolut. És després, però, quan l’adjudiquen per 100 milions de dòlars, que esclata una gran ovació. Aplaudim el preu, diu, no l’obra. I això explica un munt de coses sobre el món en què vivim.

S’aplaudeix la valoració, no l’obra en sí. Una gran novel·la? Sí, ha venut cent mil exemplars. Un bon restaurant? Hi ha cua al carrer cada nit per entrar-hi. Un bon vestit? I tant, ha costat un ull de la cara. Hi ha alguna cosa retorçada en això a la qual tothom s’hi sotmet. Diu coses intel·ligents aquell? És clar, té mig milió de seguidors a Twitter. La propera vegada que aneu a un museu i passeu davant d’un Picasso aplaudiu en silenci: us sortirà pràcticament de franc.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————

El moment de plegar

La primera cosa bonica del dimarts 19 de gener de 2021 és el moment de plegar. Saber encertar-lo i obrar en conseqüència. Perquè no és veritat allò de ‘l’important és acabar’ que cantava Mina, sinó de quina manera acabes. Si no baixes del tren en el moment adequat arrossegaràs l’ombra de tu mateix i, com un vibrant manifest, aniràs exhibint el document d’identitat caducat. Passa molt sovint que vegem pròrrogues que no només són inútils, sinó perjudicials. Ho he pensat mentre veia Messi fent-se expulsar (per primera vegada en la seva carrera) en el minut 121 durant la pròrroga d’un partit ja perdut. L’estiu passat ja havíem percebut que entre ell i el Barça s’havia acabat tot, però quina pena que fa aquest recordatori d’una mort anunciada… Quantes relacions continuen així després que l’únic que els queda és un lligam contractual o bancari? I, fora d’un temps suplementari d’infelicitat, què n’obtenen? La sortida d’escena és tan important com l’entrada. Tothom para atenció a les frases inicials dels articles o de les novel·les. Jo dic: atenció als finals. Cada un en el seu moment i a la seva manera. No intentis arrapar-te a les columnes d’una història ja acabada: s’esfondraran. Pensava això mateix mentre escoltava el discurs del primer ministre Conte. Però em temo que ja ho havia pensat temps enrere. I que no havia entès ni tan sols la frase inicial de tota aquesta història. O potser és que encara no m’hi he sabut acostumar (que sempre és una cosa bonica, també).

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

Una zebra a piquets

La primera cosa bonica del divendres 22 de gener de 2021 és un gratacels de coloraines, el gratacels Morandi al barri de Bolognina, on Achille Occhetto va dissoldre el Partit Comunista d’Itàlia (Pci) del centenari del qual tant se’n parla aquests dies. Sembla que allí s’hi ha mantingut intacta la llavor de la innovació, endreçada o esguerrada. I ha fructificat en aquest edifici de deu plantes (que per Bolonya és gairebé un gratacels) que, tot i que ja tenia els balcons helicoidals, algú va decidir que calia pintar-li la façana cega.

L’encàrrec se li ha fet a Peter Schuyff, artista holandès que ha exposat a mig món. Diu que s’ha inspirat en la paleta de colors de Giorgio Morandi. El resultat és una peça arlequinesca i lisèrgica, fantàsticament fora d’escala, fora de lloc, fora de tot. I potser sigui aquest el seu encant. No s’adapta, va anunciar. No unifica, escindeix. Com a la fi del Pci, tanca seccions i obre portes, potser no serveix per a res més, però endavant! Hi ha molts a qui els agrada. Hi ha molts que no.

Bolonya passa sovint per ser original, cosa que no és. On hi té les arrels hi té conservadorisme. Però deixant de banda els judicis personals, crec que és bonic que en aquests temps de grisor sorgeixi un joc de coloraines. Que la gent surti al carrer a mirar-se’l amb posat de suficiència. Que en parli i discuteixi: no només del virus, de la crisi o del senador Ciampolillo, també del lloc on viu, de la fantasia o de l’austeritat, d’allò que estima, desitja, somia. I que quan algú digui ‘és diferent’, algú li respongui ‘sí, és nou’.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!